Propera lectura… Cançó de bressol, de Chuck Palahniuk

Com anem amb la lectura del Club d’aquest mes? Vaig avisar que es tractaria d’una lectura diferent i que coneixeríem un autor polèmic i transgressor i crec que no em vaig equivocar gaire…

Charles Michael Chuck Palahniuk, pronunciat “pôlənĭk” (no sé vosaltres però per a mi era un dels grans dubtes), és un escriptor nord-americà conegut, sobretot, per la seva novel·la El Club de la lluita, adaptada al cinema per David Fincher.

Irreverent i provocador, Chuck Palahniuk no deixa indiferent a ningú. Però… què podíem esperar d’un membre de la Cacophony Society?

Es diu que el seu estil és minimalista, punyent i carregat d’humor negre. Els seus personatges estrambòtics, inadaptats i marginals. Les seves escenes impactants, a vegades surrealistes, i els seus temes escabrosos i incòmodes per a molts lectors. De fet, les seves primeres obres van ser rebutjades pels editors en considerar-les massa pertorbadores.

I darrere d’aquest estil tan personal, trobem unes novel·les molt crítiques amb la societat actual. A algun lloc he llegit que a partir de Cançó de bressol les seves obres es poden considerar històries satíriques d’horror. Una descripció una mica estranya però potser sí que en podriem dir així… Si ens basem en la nostra lectura d’aquest mes, la sàtira és present a tota la novel·la i l’horror, tot i que camuflat entre l’humor negre i el surrealisme, també.

Si encara no ho heu fet i us decidiu a llegir Cançó de bressol, prepareu-vos per enfrontar-vos a un puzzle que no es resol fins als últims capítols. Una aparentment inofensiva cançó de bressol és, en realitat, un encanteri que mata a tot aquell qui l’escolta.

Un periodista que investiga les morts inexplicables d’uns nadons descobreix el patró comú: un llibre de poemes, sempre obert per la pàgina 27, on apareix la terrible “cançó esporgadora” que algunes cultures ancestrals cantaven per posar fi al dolor i al sofriment. El protagonista comença aleshores la recerca de tots els exemplars del llibre en companyia del que acaba convertint-se en una espècie de “família” atípica: un periodista cínic i turmentat, una agent immobiliària especialitzada en cases encantades, una bruixa i un ecologista radical.

A la web oficial de la novel·la, Chuck Palahniuk ens explica

“Allò que havia començat com un llibre fosc i divertit sobre la bruixeria es va convertir en una història sobre la constant lluita de poder que és la vida. La lluita entre generacions. Entre persones i animals. Entre homes i dones. Rics i pobres. Individus i institucions. Entre cultures.”

I és que Chuck Palahniuk va començar a treballar en la novel·la que hem llegit en un moment complicat de la seva vida i amb la reflexió sobre el poder de decidir sobre la vida (o la mort) dels altres molt present. La va escriure com a manera de fer front a la seva participació en el judici que va acabar amb la condemna a mort de l’assassí del seu pare.

Si la lectura de Cançó de bressol us ha despertat la curiositat sobre Chuck Palahniuk, aquí teniu uns quants enllaços per ampliar informació:

  • L’entrada dedicada a Chuck Palahniuk a la Wikipedia.
  • La biografia que apareix a la seva pàgina oficial de fans. Veure-ho que es fan dir “The Cult” (la secta). I no m’estranya!! Si feu una ullada a la web, trobareu fins i tot fotos de tatuatges inspirats en l’obra de Chuck Palahniuk. Aquí teniu els inspirats en Cançó de bressol.
  • L’entrada de la Wikipedia sobre la novel·la Cançó de bressol (en anglès).
  • La guia sobre Cançó de bressol del Club del Lectura de la Biblioteca Fages de Climent, de Figueres.
  • Una entrevista amb l’autor.
  • Una ressenya interessant publicada el 2006 a l’Avui. En realitat parla d’El Club de la lluita però m’ha semblat interessant d’incloure perquè tots els comentaris sobre l’estil de l’escriptor es poden aplicar també a Cançó de bressol.
  • Tot i que amb una simple cerca a Internet podeu trobar un munt de ressenyes sobre la novel·la, jo us he seleccionat aquesta i aquesta altra.
  • I, per acabar, una breu presentació de l’obra de l’autor que ens fan des de la Biblioteca de Ca n’Altamira, de Cerdanyola del Vallès. De fet, us deixo amb un fragment d’aquesta presentació.

Chuck Palahniuk és un d’aquells escriptors que a Ca n’Altimira sempre dubtem si recomanar o no. I no és per coses com la violència habitual a totes les seves històries, el seu llenguatge poc polit o el seu interès per les formes més variades de la malaltia i la perversió moral. És, senzillament, perquè tenim comprovat que Palahniuk és una aposta arriscada en matèria de recomanacions. A qui li agrada un llibre seu, a qui connecta amb el seu estil informatiu i sincopat (estil de manual d’instruccions, diuen els seus detractors), amb les seves atmosferes angunioses i amb els seus personatges estranyíssims, limítrofes sempre amb la bogeria i amb la versemblança, li agradaran tots els seus llibres; a qui no, no voldrà tornar a apropar-se mai més a cap llibre que tingui el seu nom a la coberta.

I entrant en matèria per la sessió d’aquesta tarda… en quin grup us situeu vosaltres? Esteu desitjant llegir alguna altra novel·la de Palahniuk? O no us hi tornareu a acostar?

Si formeu part del primer grup, a la Biblioteca Muncipal de Constantí trobareu:

Advertisements

2 pensaments sobre “Propera lectura… Cançó de bressol, de Chuck Palahniuk

  1. Chuck Palahniuk
    “Nana” (2004)
    “Corra a comprar libros de Palahniuk. Vaya a la biblioteca del barrio. Pídaselos a un amigo. Róbelos. Pero léalos. Ya está tardando”. Así de contundente se muestra una crítica del ABC, en la contraportada del libro. Pues bueno, probemos… ¡vaya, que decepción!….
    Carl Streator es un periodista encargado de realizar una serie de artículos sobre la muerte súbita infantil. Su atención a los detalles le hará darse cuenta de que en todas las casas hay un ejemplar del mismo libro, marcados por la página 27. En esa página está escrito un antiguo poema africano, una canción sacrificial capaz de matar a quien la escucha. No es el único que sabe de su existencia; Helen Hoover Boyle, una agente inmobiliaria que se dedica a vender casas encantadas, también conoce el poder de la canción. Junto la secretaria de Helen, Mona y Oyster, el novio de ésta, recorrerán los Estados Unidos para destruir todas las copias del libro. Hasta aquí se ve que promete el argumento del controvertido autor de “El Club de la Lucha”, así que bien, abramos el libro con entusiasmo.
    Palahniuk es un autor de lo que podíamos llamar “especial”, casi todos hablaban de su originalidad, y alguno incluso de si el autor “estaba fumado” al escribir tal o cual libro. Parte de la nueva narrativa estadounidense incurre en algo que podría llamarse “síndrome Auster.” Se plantean situaciones paradójicas y con un fuerte potencial literario como base de la narración y después, pero solo Auster es capaz de desarrollarlo con maestría, se intenta dar una visión de la realidad desde esa paradoja. El estilo de Palahniuk poco juega a su favor. Esas frases cortas inonexas que parecen salidas de una batidora y esparcidas por el papel en blanco con una parco vocabulario, ese minimalismo literario puede evocarnos en cierta medida las narraciones orales (aunque más bien las de trenes y cafeterías), pero al mismo tiempo pueden hacernos pensar en cierta escasez, en cierta pobreza literaria que a veces puede parecer trabada bajo los efectos del alcohol u otras sustancias.
    Tiene momentos muy interesantes en lo que concierne a lo relatado, sobre todo, y esa es la mejor baza de Palahniuk, cuando el escritor es mordaz y sarcástico. Sin embargo, la historia divaga, se difumina, acaba mostrándose un artificio que no se sostiene. Palahniuk no nos muestra la miseria humana para mostarrnos el camino de la redención, no moraliza con sus relatos. Se limita a plasmarnos tal y como somos, egoístas trozos de carne sin futuro y sin moral. 
    La literatura surrealista es muy compleja para tomarla sin mas y lanzarse al vacío a escribir. Hay que ser capaz de manipular las reglas ordinarias de construir una novela para que al final todo encaje por imposible que parezca. Hacer que creamos lo increíble y que encontremos justificación razonable para episodios absolutamente surrealistas. Eso le falta a Palahniuk en esta obra.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s