Perquè Roald Dahl NO és només per a nens i nenes…

dahl

No podíem desaprofitar la celebració del centenari del naixement de Roald Dahl com a excusa perfecta per a llegir-lo al nostre Club de Lectura.

Perquè sí, perquè som uns grans fans de Roald Dahl i perquè, tot i tractar-se d’un dels autors de literatura infantil i juvenil més coneguts (i reconeguts… Matilda, Charlie i la fàbrica de xocolata, Les bruixes, etc.), creiem que la seva faceta com a  autor de contes per a adults està molt oblidada. I això s’ha d’acabar! 😀

Al nostre Club vam triar una selecció de contes curteta: Intercanvi de parelles i altres contes, que inclou els següents relats (per ordre del que menys al que més va agradar al Club):

  • El Gran Gramatitzador Automàtic (1954). Una genial paròdia del món dels editors i escriptors. Segurament el que menys va agradar perquè tot i que, com la resta, ridiculitza alguna de les passions (o debilitats) humanes, ho fa a través de la crítica d’un món que Roald Dahl devia conéixer a la perfecció però que per a nosaltres pot resultar una mica llunyà.
  • L’Home del Sud (1954). El més macabre de tots els contes d’aquest recull. A molts, la història ens va recordar l’episodi homònim de la sèrie “Alfred Hitchcock presenta…”  Jo només recordava la versió antiga, de 1960 i amb Steve McQueen, però també n’hi ha una altra del 1985. Pel que fa a l’escena de la pel·lícula “Four rooms” de Quentin Tarantino, va ser la Gemma qui va veure el paral·lelisme.
  • Intercanvi de parelles (1974). Què pots fer si t’agrada la dona del teu veí, però ella és totalment fidel al seu marit? Aquest conte us donarà la resposta. Però aneu amb compte… els nostres desitjos es poden convertir en un malson! 😉
  • Espatlla de xai (1954). Imagineu quin ús inesperat se li pot donar a una espatlla de xai? Us deixo també la versió que va fer Alfred Hitchcock el 1958 i una altra del 1979 que pertany a la sèrie “Històries imprevistes”,  emesa durant els primers anys de TV3.  I, tal i com ens va fer adonar l’Anna, que no us estranyi si us recorda a certa pel·lícula de Pedro Almodóvar… sabeu quina?

Però és que, a banda d’això, vam tenir la gran sort d’escoltar tres contes més gràcies a l’esplèndida sessió de contes per a adults (en “vivo y en directo!!”) de la Rosana Andreu: “La pell”, “Camí del cel” i “La senyora Bixby i l’abric del coronel”.

La Rosana, bibliotecària de la Biblioteca Pública Municipal de Cambrils, és tota una experta en la figura de Roald Dahl i una de les responsables del superprograma d’activitats EmbaDAHLits (per cert… ❤ genial, el nom triat!!). Així que va aprofitar per explicar-nos alguns detalls de la vida de l’autor gal·lès: orfe de pare als tres anys, el seu pas per internats dels que va guardar un amarg record, la seva feina a l’Àfrica i després com a pilot durant la Segona Guerra Mundial i alguns moments difícils de la seva vida (mort d’una filla, accident d’un fill amb seqüeles importants, aneurisma de la seva dona…). També ens va recomanar la lectura de les seves obres autobiogràfiques:

  • El nen (1984), sobre les experiències de la seva infància i adolescència.
  • Sol pel món (1986),  continuació de l’anterior, ens narra les seves vivències a l’Àfrica i els seus anys com a pilot durant la Segona Guerra Mundial.
  • Mi año (1993), un viatge autobiogràfic que ens explica un any de la vida de l’autor a través dels canvis de la natura que l’envolta.

Però si voleu una aproximació més breu a la seva biografia, us recomano aquest recorregut per la vida de l’autor a través d’imatges d’algunes adaptacions cinematogràfiques de les seves obres:

O alguna de les següents lectures:

I… com va anar la sessió del Club de Lectura? Doncs la lectura molt bé, va agradar moltíssim; però a l’hora de comentar-la, la veritat és que vam acabar aviat. Ja ens passa. Les sessions de novel·les que agraden molt (i a tothom) són sempre les més curtes. Perquè tots coincidim tant amb les nostres valoracions, que els comentaris acaben ràpid. Haurem d’inventar-nos alguna cosa per donar peu a més comentaris quan tots coincidim!! XD

Tothom va destacar l’humor, la prosa àgil i els finals sorprenents (imprevistos) que et deixen amb un somriure murri. Cal tenir en compte, però, que una de les històries (“Home del Sud”) no és tan “amable” com la resta de la nostra selecció i que Dahl va escriure més relats que segueixen aquesta línia més macabra o morbosa.

Per tal de completar les impressions sobre l’obra de Roald Dahl, us deixo alguns comentaris que coincideixen força amb les impressions que vam compartir a la nostra sessió:

Su prosa directa y sencilla, sus personajes repletos de vida y su inventiva desbordante continúan seduciendo. Su mundo no es luminoso y optimista, sino cruel y grotesco, pero con grandes dosis de humor e inconformismo.

Rafael Narbona. El Cultural

“es caracteritzen per la seva diversitat, pel seu enginy i, per damunt de tot, per la traça que té de mantenir l’enjòlit, per anar preparant, amb una minuciositat pròpia de qui teixeix una teranyina, la sorpresa final que ens espera a la darrera línia; una darrera línia que, en la majoria de les ocasions, ens deixarà amb la boca oberta.”

Xavier Serrahima. Ara Cultura

“hay humor y crítica a la sociedad contemporánea. Junto a la magia y la fantasía, en sus libros aparece también la maldad y otros defectos del ser humano.”

Biografías y Vida

 

Hem vist ja algunes adaptacions cinematogràfiques dels contes de Roald Dahl, però si voleu aprofundir en aquest tema, us recomano els següents enllaços:

M’estic allargant massa 🙄 … però no he pogut resistir la temptació de compartir amb vosaltres unes quantes curiositats que he anat trobant per la xarxa:

  • L’abecederi de Roald Dahl de la Revista Cavall Fort. Amb il·lustracions d’Òscar Julve i textos de Teresa Duran.

abecedari dahl

El nostre recorregut pel món de Roald Dahl no pot deixar de banda la seva pàgina web oficial. És en anglès. Però teniu hores d’entreteniment assegurat amb informació, fotografies, il·lustracions, activitats i jocs sobre la seva vida, els seus personatges i la seva obra. Fins i tot podreu comprar llibres i molts altres productes de merchandising (làmines amb il·lustracions, calendaris, bosses, tasses, samarretes, jocs… i un llarg etcètera que farà les delícies dels superfans de Dahl) o fer una donació a través del Roald Dahl’s Marvellous Children’s Charity.

I, per acabar, com que molts us vau quedar amb ganes de més Dahl, un parell de bibliografies (amb totes les seves obres en català i en castellà) per tal que pugueu triar i remenar noves lectures. Perquè…

“llegir Roald Dahl és, sens dubte, una de les millors maneres de passar una molt bona estona, i, ensems, d’adonar-se que, sense llibres, les nostres vides serien (més) ensopides i limitades.”

Xavier Serrahima. Ara Cultura

Graham Greene i la tieta Augusta

Graham Greene. Unused art for Random House, by  Richard Kenworthy

Graham Greene. Unused art for Random House, by
Richard Kenworthy (Flickr)

A l’última sessió del Club de Lectura “vam conèixer” el Graham Greene, un dels narradors britànics més llegits. Tot i que a la seva trajectòria literària predominen les novel·les d’intriga i misteri, ens trobem davant una incursió de l’autor en el gènere humorístic. Viatges amb la tieta és, segons el mateix autor, “l’únic llibre que havia escrit només per divertir-se”. De fet, tenia ja 65 anys quan la va escriure i, per tant, una carrera literària d’èxit al seu darrere que el permetia fer allò que realment li venia de gust.

Si voleu informació sobre la biografia de l’autor, us recomano l’article pertinent de la Wikipedia i aquest especial de la Biblioteca Virtual de la Diputació de Barcelona amb motiu del centenari del seu naixement. A mi m’ha sorprès molt descobrir que Graham Greene va compaginar la seva tasca literària amb la d’espia dels serveis d’intel·ligència britànics! I, un altre fet curiós, si us agrada el món de les xarxes socials podeu consultar el seu perfil de Facebook.  ❗

L’edició catalana de Viena Edicions ens presenta així la novel·la:

En l’enterrament de la seva anciana mare, en Henry Pulling, un jubilat de banca solter que frueix duent una vida tranquil·la, metòdica i totalment dedicada a les seves dàlies, coneix la seva tieta Augusta, una dona aventurera i desinhibida. Tot hauria quedat en una encaixada de mans si la tieta Augusta no li hagués demanat que l’acompanyés a casa i si el seu majordom (perquè devia ser un majordom, aquell negre immens…) no hagués tingut la desafortunada idea d’amagar marihuana dins l’urna que contenia les cendres de la difunta senyora Pulling, just abans que arribés la policia…

Una deliciosa novel·la sobre l’alegria de viure la vida al màxim, en què la irresistible tieta Augusta s’haurà d’esforçar per demostrar al seu ensopit nebot que hi ha un món ple de sorpreses més enllà de la tanca del seu jardí de dàlies…

(Aquí podreu llegir les primeres pàgines)

DSCF9320_b

Us adjunto també unes quantes crítiques sobre la novel·la. Us he destacat alguns fragments que m’han semblat interessants però podreu accedir a la crítica sencera clicant als enllaços.

Com en tantes altres de les seves obres, Greene no deixa de dir que, malgrat tot, cal viure amb ganes de viure.

Òscar Montferrer. Avui Cultura

Tot i això és una noveŀla entretinguda que transmet un vitalisme contagiós i demostra que sempre hi haurà persones, com la tieta Augusta, per a les quals l’edat no és més que una qüestió d’actitud.

Carles Valbuena. Time Out

(…) un autor d’una intel·ligència i una sagacitat que sempre donen com a resultat un sentit del humor que no ens convida a evadir-nos, sinó a pensar.”

Damià Alou, Ara Llegim

Viatges amb la tieta forma part d’aquell gènere que vénen a ser les novel·les britàniques amb personatges excèntrics i que dibuixen un paisatge tradicional, definit per les classes socials, amb majordoms sorneguers, festes al jardí i converses de te a les cinc. Tots l’hem vist mil vegades en telesèries, pel·lícules i novel·les, i el seu encant és precisament la repetició d’esquemes ja coneguts.

Jordi Puntí, El Periódico

Si voleu veure a la tieta Augusta “en acció”, no us perdeu la versió cinematogràfica dirigida el 1972 per George Cukor i amb Maggie Smith com a protagonista. A més, la pel·lícula compta amb l’al·licient d’estar parcialment filmada a Espanya i de poder veure la interpretació de José Luis López Vázquez com a Achille Dambreuse, un dels antics amants de la tieta.

I si us he quedat amb ganes de Graham Greene (o si voleu conèixer també el seu registre més conegut, la novel·la negra) aquí teniu el resum d’algunes de les seves obres. Si us animeu amb alguna altra lectura de l’autor, ja ens explicareu!!

DSCF9329_b

Una d’humor amb l’irreverent Tom Sharpe i el seu inoblidable Wilt

DSCF6677b

Ja us ho havíem anunciat, l’última sessió del Club de Lectura va estar dedicada a tot un mestre de l’humor: Tom Sharpe i la seva obra més famosa, Wilt, publicada el 1976.

Tot i que no hi comptàvem quan vam programar la lectura a principis d’any, tant l’autor com el seu mític personatge han tornat a ser actualitat aquests darrers mesos per la mort, el juny passat, de Tom Sharpe. Això ha provocat un renovat interès pel coneixement de la seva obra i una mica més i ens obliga a deixar la lectura per a més endavant! Es va fer difícil trobar exemplars disponibles per a tots els participants del Club de Lectura però, finalment, ho vam aconseguir i vam poder mantenir la nostra programació anual.

Normalment no acostumem a parlar gaire dels autors de les obres que comentem i ens centrem més en l’obra pròpiament dita però, aquest cop, crec que és important dedicar unes línies a Tom Sharpe per la inevitable relació que es pot establir entre ell i el seu protagonista més famós: en Henry Wilt. El fet que es tracti d’un dels autors més reconeguts de l’humor britànic ja ens dóna una idea de com serà el seu protagonista. Però és que, a més, certes coincidències biogràfiques i certes anècdotes relacionades amb l’autor, ens fan pensar en un Wilt que podria assemblar-se en molts aspectes al seu creador. El mateix Tom Sharpe ho reconeix amb aquestes paraules:

Henry Wilt soy yo. No en vano he estado dando clases durante muchos años a carniceros 1 o pasteleros 2. Sé lo que significa explicar literatura en una escuela de formación profesional en la que nadie desea leer nada. De mis alumnos aprendí a responder a preguntas absurdas o ridículas. Luego, cuando topé con la polícia surafricana o con la CIA, me fue muy útil estar familiarizado con ese tipo de preguntas.

No us fa pensar això en el Henry Wilt a les seves classes? O en els interrogatoris que ha de “patir” quan la policia l’acusa de l’assassinat de la seva dona? 🙂 Com a nota curiosa de l’autor i que, de fet, crec que no costaria gaire d’imaginar en la figura de Wilt podem dir que, tot i viure a Catalunya durant més de 15 anys, mai va voler aprendre ni català ni castellà…

Si voleu que us comentem alguns aspectes de la novel·la, sense desvetllar gaire detalls de la seva trama, us direm:

  • En primer lloc, que la novel·la que hem llegit és la primera d’un total de cinc títols amb els mateixos protagonistes: en Henry Wilt, professor de literatura a una escola de formació professional, i la seva dona, Eva. Així que els fans del Henry Wilt encara tindran quatre aventures més per gaudir de la seva companyia. Alguns dels participants del Club de Lectura ja han començat amb la segona aventura del Wilt…
  • La trama es compon d’una sèrie de situacions còmiques i personatges inversemblants que ridiculitzen l’estereotip de l'”educada” societat britànica.
  • I potser on nosaltres vam trobar més elements a comentar va ser en l’apartat dels personatges. Ja hem parlat dels paral·lelismes Henry Wilt-Tom Sharpe. Si ens anem fixant ara en la resta de protagonistes i secundaris de la novel·la, ens quedem amb la sensació que ningú no es salva! Tots serveixen com a representants o estereotips de part de la societat britànica i l’autor els “utilitza” sense manies per continuar amb la ridiculització de la societat britànica que comentàvem abans. Amb tota aquesta crítica satírica, el personatge que potser en un principi semblava el més gris i esperpèntic de tots, el mateix Wilt, va transformant-se en un Wilt més sencer, més “crescut” i més carregat de raó a mesura que avança la història.

Al final vam acabar parlant del gènere humorístic en general. Un gènere complicat en la seva versió literària (vam comentar que potser era més fàcil la seva vessant cinematogràfica) i amb una oferta més aviat limitada.

Com a resum final, crec que podem dir que ha estat un llibre que, sense que ningú el consideri una obra mestra, ha agradat força. La gent que potser no ha “connectat” tant amb la lectura han estat els que han reconegut que el gènere humorístic en sí, és un gènere que no els atreu massa i amb el qual no acostumen a connectar gaire.

Com a nota curiosa, la Gemma ens va portar una versió en còmic de la novel·la. Identifiqueu els personatges? Es corresponen amb la imatge que us havíeu creat d’ells? :p

Amb això acabem amb les nostres impressions sobre la lectura de Wilt. Estarem encantats de rebre qualsevol comentari o apreciació d’altres lectores i lectors (pertanyin o no al nostre Club de Lectura), així que… endavant amb els comentaris!! Abans, però, us deixem la guia que vam preparar per a la sessió i la puntuació mitjana que va rebre la novel·la segons el nostre Club de Lectura.

Guia de Lectura de Wilt, de Tom Sharpe

Guia de Lectura de Wilt, de Tom Sharpe

Guia de Lectura de Wilt, de Tom Sharpe

Guia de Lectura de Wilt, de Tom Sharpe

Valoració mitjana del Club de Lectura: 7

I aquest dimecres, sessió del Club amb Tom Sharpe

wilt El proper dimecres farem unes rialles amb l’obra més famosa de Tom Sharpe: les primeres aventures del Henry Wilt, professor d’una escola politècnica a una petita ciutat britànica, casat amb una dominant esposa a qui somia assassinar.

En Tom Sharpe ens presenta un seguit de situacions absurdes i extremes protagonitzades per l’irreverent Wilt i la seva excèntrica dona, Eva.

Fent gala del seu característic humor britànic, l’autor satiritza la tradicional i “reprimida” societat britànica: des del món acadèmic, passant per les ànsies d’ascens social o l’obsessió pel sexe.

Pere Calders: humor reflexiu, fina ironia i… una imaginació desbordant!

DSC04024bMolts de vosaltres ja heu dit la vostra (podeu consultar els comentaris anteriors a l’entrada de presentació de la lectura), però jo encara no havia tingut temps de fer el resum de la sessió dedicada a Cròniques de la veritat oculta. Així que, posem-nos les piles abans de la propera reunió (que ja s’acosta), i posem negre sobre blanc algunes de les impressions que vam compartir al voltant de Pere Calders.

Com a valoració general, cal dir que Cròniques de la veritat oculta ha estat una lectura de la qual hem gaudit molt. La seva valoració mitjana ha estat de 8,35 (sobre 10) i les puntuacions s’han repartit entre el 9’5, el 8 i el 9 (com a notes més repetides, amb 4 vots per a cadascuna) i el 6. Tot i això, cal no oblidar que també hi ha hagut unes quantes persones del Club que no han acabat d'”entrar” als contes de Calders. Els ha semblat una lectura, potser una mica complicada, i amb unes històries i un humor massa surrealistes.

Els aspectes que més vam comentar a la trobada coincideixen bastant amb els trets més característics de l’obra de Pere Calders:

  • L’humor i la ironia. Un humor que ens porta des del somriure gairebé constant que mantenim mentre llegim els seus contes, fins a la riallada que provoquen algunes escenes o comentaris realment divertits. Es tracta, a més, d’un humor que no compta únicament amb la funció de fer passar una bona estona, sinó que també serveix a l’autor per a expressar la seva visió crítica de les “veritats” que ens envolten. Aquí és on Pere Calders mostra la seva fina ironia.
  • La sorpresa i la fantasia. Amb esdeveniments xocants (com molt bé deia la Carme),  inversemblants, fantàstics,  extraordinaris, màgics, sobrenaturals… que impregnen totes les seves narracions i que contrasten amb els escenaris corrents i quotidians en els que acostumen a produir-se i amb la naturalitat amb què els personatges dels contes els accepten.
  • L’ús d’una llengua molt acurada i precisa. Una de les característiques que de seguida captem en la narrativa de Calders és la seva gran riquesa lèxica i la seva “facilitat de saber col·locar cada paraula en el seu lloc” (com deia el Lluís al seu comentari). A més, també resulta molt curiós veure com l’autor es diverteix jugant amb aquestes paraules, per exemple, barrejant el seu sentit figurat i el sentit literal de frases fetes.

 

També vam estar parlant, i no és la primera vegada, sobre el fet de llegir contes per a les sessions del Club de Lectura. Creiem que es tracta d’un genere per anar llegint amb calma i que el fet d'”obligar-nos” a llegir tot un recull per a una data concreta pot acabar desvirtuant la lectura i, fins i tot, fer-la una mica pesada. Així que, per tal d’assaborir més la lectura, us recomanem que no llegiu tot el llibre d’una tirada sinó que aneu fent petits tastets (una mica avui, un parell de contes més demà…) al ritme que el cos us demani.

Per a aquells que vulgueu fer una lectura selectiva dels contes de Pere Calders (i que us refieu del nostre criteri :p), us deixem aquí els contes que més han agradat al nostre Club de Lectura per ordre d’aparició a les Cròniques…:

  • “La ratlla i el desig”. La història d’un agrimensor que perd les mesures i no sabrà on trobar casa seva.
  • “El principi de la saviesa”. Sobre un senyor ric que troba una mà al seu jardí.
  • “L’any de la meva gràcia”. Al protagonista d’aquest conte li serà atorgat un do sobrenatural: acolorir les cares de les nines només passant la seva mà per sobre.
  • “La clara consciència”. Protagonitzat per un home que està convençut de la seva mort en el proper bombardeig de la ciutat.
  • “L’home i l’ofici”. Història d’un inventor que es dedica en cos i ànima a la seva professió.
  • “Coses de la Providència”. En la que un jove veurà com, de sobte, el seu pis ja no és casa seva sinó que hi viu una família que ell no coneix de res.
  • “La clau de ferro”. Que ens explica la història d’un misteriós armari i el seu propietari.
  • “El problema de l’Índia”. Al voltant de la veneració que els hindús manifesten per les vaques i de com un estranger viu el fet que una se li mengi un ram de flors.
  • “Una curiositat americana”. Sobre les visites inesperades i què fer si, per accident, aquella visita acaba morint a casa teva.
  • “Quieta nit”. Sobre les tradicions de Nadal i la tria entre el Pare Noel o els Reis d’Orient.
  • “La maleta marinera”. Sobre una maleta que apareix a la platja i com influeix aquesta troballa en les persones que han topat amb ella.
  • “Les mans del taumaturg”. Sobre unes mans mutilades i decoratives… En aquest cas cal avisar que també vam comentar que es tractava del conte més “estrany” de tot el recull.
  • “El geni magiar”. On el protagonista descobrirà un carrer de cases inexistents.
  • “Feblesa de caràcter”. La història d’un lladre i el seu encontre amb el propietari de la casa on entra a robar.
  • “Un crim”. Una curiosa història sobre un crim comès a un teatre de Reus.

 

Han quedat moltes coses al tinter: la gran quantitat de paraules que hem descobert amb la lectura, frases d’aquelles que fan pensar, parlar de l’estructura dels contes… però no em vull estendre més. Us convidem a llegir els contes de Pere Calders i a descobrir aquests i molts altres aspectes d’un autor que no us decebrà i us deixo amb unes paraules de Joan Lluís Bozzo que trobo que resumeixen molt bé l’esperit de Calders:

“El món literari de Calders ens fascina per la simplicitat plena de fantasia, per la inacabable riquesa d’imatges que conté, per la seva ironia sempre carregada de tendresa, pel seu humor entre ingenu i amarg, pel seu llenguatge tremendament assequible i a la vegada elegant, pel fet que els seus contes —malgrat ser universals— responen a una manera de sentir molt pròpia de Catalunya i dels catalans, i que no té cap relació amb el nacionalisme folklòric i carca; per l’enorme capacitat de sorpresa que té la seva narrativa, etcètera.”

Joan Lluís Bozzo

I, per si encara teniu ganes de llegir alguna cosa més sobre Pere Calders i Cròniques de la veritat oculta, us deixo també l’enllaç a la guia que vam repartir a la sessió del Club:

I per acabar amb les entrades d’avui… la presentació de la propera lectura!

Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders

27 de febrer:
Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders

La nostra propera lectura (de fet, ja l’estem llegint tots) és tot un clàssic de la literatura catalana: Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders.

Aprofitant el fet que durant aquest mes de febrer teníem a la Biblioteca l’exposició Escriure en temps difícils, vam pensar que aquesta seria l’excusa perfecta per iniciar-nos en la lectura d’aquest recull de contes de Pere Calders, possiblement, una de les seves obres més conegudes. Els ingredients bàsics de totes aquestes narracions seran l’humor i la fantasia, trets característics de l’obra de Calders.

Pere Calders creia que, a part de la realitat palpable i mesurable, n’hi ha una altra d’oculta, dominada per l’imprevist, l’atzar i la capacitat de somiar que tenen els humans. El títol del llibre està directament lligat a aquest altre vessant de la realitat, del qual es vol deixar constància a través de les Cròniques.

Les trenta narracions que configuren el llibre apareixen en tres apartats diferenciats segons la disposició de Joan Triadú, que va tenir cura de la primera edició del llibre l’any 1955. Els tres apartats són: «La imprevista certesa», amb dotze relats on es relaten fets, accions o situacions impossibles que sorprenen al lector; «Ver, però inexplicable», també amb dotze contes, tot i que en aquests ja no hi ha tanta distància entre la fantasia i la realitat i, finalment, «L’escenari desconcertant», set contes en el quals la quotidianitat predomina en les accions humanes.

Recordeu, la sessió del Club de Lectura serà el proper 27 de febrer, a les 19’00h de la tarda, a la Biblioteca.