Perquè Roald Dahl NO és només per a nens i nenes…

dahl

No podíem desaprofitar la celebració del centenari del naixement de Roald Dahl com a excusa perfecta per a llegir-lo al nostre Club de Lectura.

Perquè sí, perquè som uns grans fans de Roald Dahl i perquè, tot i tractar-se d’un dels autors de literatura infantil i juvenil més coneguts (i reconeguts… Matilda, Charlie i la fàbrica de xocolata, Les bruixes, etc.), creiem que la seva faceta com a  autor de contes per a adults està molt oblidada. I això s’ha d’acabar! 😀

Al nostre Club vam triar una selecció de contes curteta: Intercanvi de parelles i altres contes, que inclou els següents relats (per ordre del que menys al que més va agradar al Club):

  • El Gran Gramatitzador Automàtic (1954). Una genial paròdia del món dels editors i escriptors. Segurament el que menys va agradar perquè tot i que, com la resta, ridiculitza alguna de les passions (o debilitats) humanes, ho fa a través de la crítica d’un món que Roald Dahl devia conéixer a la perfecció però que per a nosaltres pot resultar una mica llunyà.
  • L’Home del Sud (1954). El més macabre de tots els contes d’aquest recull. A molts, la història ens va recordar l’episodi homònim de la sèrie “Alfred Hitchcock presenta…”  Jo només recordava la versió antiga, de 1960 i amb Steve McQueen, però també n’hi ha una altra del 1985. Pel que fa a l’escena de la pel·lícula “Four rooms” de Quentin Tarantino, va ser la Gemma qui va veure el paral·lelisme.
  • Intercanvi de parelles (1974). Què pots fer si t’agrada la dona del teu veí, però ella és totalment fidel al seu marit? Aquest conte us donarà la resposta. Però aneu amb compte… els nostres desitjos es poden convertir en un malson! 😉
  • Espatlla de xai (1954). Imagineu quin ús inesperat se li pot donar a una espatlla de xai? Us deixo també la versió que va fer Alfred Hitchcock el 1958 i una altra del 1979 que pertany a la sèrie “Històries imprevistes”,  emesa durant els primers anys de TV3.  I, tal i com ens va fer adonar l’Anna, que no us estranyi si us recorda a certa pel·lícula de Pedro Almodóvar… sabeu quina?

Però és que, a banda d’això, vam tenir la gran sort d’escoltar tres contes més gràcies a l’esplèndida sessió de contes per a adults (en “vivo y en directo!!”) de la Rosana Andreu: “La pell”, “Camí del cel” i “La senyora Bixby i l’abric del coronel”.

La Rosana, bibliotecària de la Biblioteca Pública Municipal de Cambrils, és tota una experta en la figura de Roald Dahl i una de les responsables del superprograma d’activitats EmbaDAHLits (per cert… ❤ genial, el nom triat!!). Així que va aprofitar per explicar-nos alguns detalls de la vida de l’autor gal·lès: orfe de pare als tres anys, el seu pas per internats dels que va guardar un amarg record, la seva feina a l’Àfrica i després com a pilot durant la Segona Guerra Mundial i alguns moments difícils de la seva vida (mort d’una filla, accident d’un fill amb seqüeles importants, aneurisma de la seva dona…). També ens va recomanar la lectura de les seves obres autobiogràfiques:

  • El nen (1984), sobre les experiències de la seva infància i adolescència.
  • Sol pel món (1986),  continuació de l’anterior, ens narra les seves vivències a l’Àfrica i els seus anys com a pilot durant la Segona Guerra Mundial.
  • Mi año (1993), un viatge autobiogràfic que ens explica un any de la vida de l’autor a través dels canvis de la natura que l’envolta.

Però si voleu una aproximació més breu a la seva biografia, us recomano aquest recorregut per la vida de l’autor a través d’imatges d’algunes adaptacions cinematogràfiques de les seves obres:

O alguna de les següents lectures:

I… com va anar la sessió del Club de Lectura? Doncs la lectura molt bé, va agradar moltíssim; però a l’hora de comentar-la, la veritat és que vam acabar aviat. Ja ens passa. Les sessions de novel·les que agraden molt (i a tothom) són sempre les més curtes. Perquè tots coincidim tant amb les nostres valoracions, que els comentaris acaben ràpid. Haurem d’inventar-nos alguna cosa per donar peu a més comentaris quan tots coincidim!! XD

Tothom va destacar l’humor, la prosa àgil i els finals sorprenents (imprevistos) que et deixen amb un somriure murri. Cal tenir en compte, però, que una de les històries (“Home del Sud”) no és tan “amable” com la resta de la nostra selecció i que Dahl va escriure més relats que segueixen aquesta línia més macabra o morbosa.

Per tal de completar les impressions sobre l’obra de Roald Dahl, us deixo alguns comentaris que coincideixen força amb les impressions que vam compartir a la nostra sessió:

Su prosa directa y sencilla, sus personajes repletos de vida y su inventiva desbordante continúan seduciendo. Su mundo no es luminoso y optimista, sino cruel y grotesco, pero con grandes dosis de humor e inconformismo.

Rafael Narbona. El Cultural

“es caracteritzen per la seva diversitat, pel seu enginy i, per damunt de tot, per la traça que té de mantenir l’enjòlit, per anar preparant, amb una minuciositat pròpia de qui teixeix una teranyina, la sorpresa final que ens espera a la darrera línia; una darrera línia que, en la majoria de les ocasions, ens deixarà amb la boca oberta.”

Xavier Serrahima. Ara Cultura

“hay humor y crítica a la sociedad contemporánea. Junto a la magia y la fantasía, en sus libros aparece también la maldad y otros defectos del ser humano.”

Biografías y Vida

 

Hem vist ja algunes adaptacions cinematogràfiques dels contes de Roald Dahl, però si voleu aprofundir en aquest tema, us recomano els següents enllaços:

M’estic allargant massa 🙄 … però no he pogut resistir la temptació de compartir amb vosaltres unes quantes curiositats que he anat trobant per la xarxa:

  • L’abecederi de Roald Dahl de la Revista Cavall Fort. Amb il·lustracions d’Òscar Julve i textos de Teresa Duran.

abecedari dahl

El nostre recorregut pel món de Roald Dahl no pot deixar de banda la seva pàgina web oficial. És en anglès. Però teniu hores d’entreteniment assegurat amb informació, fotografies, il·lustracions, activitats i jocs sobre la seva vida, els seus personatges i la seva obra. Fins i tot podreu comprar llibres i molts altres productes de merchandising (làmines amb il·lustracions, calendaris, bosses, tasses, samarretes, jocs… i un llarg etcètera que farà les delícies dels superfans de Dahl) o fer una donació a través del Roald Dahl’s Marvellous Children’s Charity.

I, per acabar, com que molts us vau quedar amb ganes de més Dahl, un parell de bibliografies (amb totes les seves obres en català i en castellà) per tal que pugueu triar i remenar noves lectures. Perquè…

“llegir Roald Dahl és, sens dubte, una de les millors maneres de passar una molt bona estona, i, ensems, d’adonar-se que, sense llibres, les nostres vides serien (més) ensopides i limitades.”

Xavier Serrahima. Ara Cultura

Anuncis

Parlem sobre Mary Anne Schwalbe i les lectures compartides amb el seu fill

2015_01Gen_ClubdeLecturaFinalVida_bFa dies que tenia pendent publicar el resum de l’última trobada del Club.

No sé si ho compartireu, però per a mi va ser una sessió curiosa… I per què? Doncs perquè, normalment, amb els comentaris inicials de la sessió et pots fer una idea bastant aproximada de l’opinió general de la lectura (ha agradat molt, ha costat una mica, ha deixat bastant indiferent…) Però amb El Club del final de la teva vida, de Will Schwalbe, em vaig portar una gran sorpresa. Pels comentaris que s’havien anat fent, pensava que el llibre havia agradat moltíssim a tothom però, a l’hora de puntuar la lectura, les opinions van ser molt moderades i, excepte un parell de casos “extrems” (tant en positiu com en negatiu), la lectura va quedar en la franja mitja de puntuacions.

Com a temes més comentats a la nostra tertúlia, caldria destacar en primer lloc la figura de la Mary Anne, la gran protagonista del llibre. Una dona admirable per la força amb què va viure i la serenitat amb què va afrontar la malaltia i la proximitat de la mort. Es va comentar molt l’espiritualitat que traspua tot el relat. Una espiritualitat centrada en la persona de la Mary Anne i que algú va relacionar amb els seus viatges i contactes amb països orientals i, en concret, amb l’espiritualitat budista i la filosofia del naikan (o filosofia de l’agraïment).

Mary Anne al Pakistan

Mary Anne al Pakistan. Foto extreta del New York Social Diary.

Els comentaris sobre la malaltia i la mort o, més aviat, les ganes de viure que transmet, eren també inevitables. Vam comentar que el llibre oferia una visió atípica de la malaltia. Tot i que en cap moment s’estalvien referències a la seva evolució i a les conseqüències físiques que la Mary Anne va patint, ho fa sempre d’una manera molt delicada i respectuosa. Es parla del càncer (i també de la mort) amb realisme i sinceritat, però sense caure en cap moment en el tremendisme. Tot i això, cal tenir en compte que no deixa de ser un tema dur i que les vivències personals de cadascú poden influenciar la manera com ens arriba el text. De fet, una de les lectores del Club va ser incapaç d’acabar la lectura pel fort impacte que li va suposar el tema tractat.

No podíem acabar la sessió sense parlar de les lectures que comparteixen el Will i la seva mare. Moltes eren lectures que coneixíem per haver-les llegit al nostre Club (El caçador d’estels, de Khaled Hosseini; La muntanya màgica, de Thomas Mann; Una lectora poc corrent, d’Allan Bennet; La primera agència de dones detectives, d’Alexander McCall Smith; Alícia al país de les meravelles, de Lewis Carroll; L’enginyós senyor Ripley, de Patricia Highsmith i Els homes que no estimaven les dones, d’Stieg Larsson) i altres van despertar la curiositat i les ganes de descobrir-les dels nostres lectors (Los detectives salvajes, de Roberto Bolaño; Trobada a Samarra, de John O’Hara; En lloc segur, de Wallace Stegner o L’elegància de l’eriçó, de Muriel Barbery, per posar alguns exemples). Això sí, un dels “peròs” que es van comentar és que el Will i la Mary Anne no ens han fet grans descobriments pel que fa a nous títols o autors. En primer lloc, perquè moltes de les referències eren d’autors anglosaxons que no s’han traduït al nostre país i que, per tant, difícilment podrem llegir. I, d’altra banda, perquè moltes de les obres comentades i traduïdes al català o al castellà són best-sellers i, per tant, sobradament coneguts.

DSCF8443_b

Alguns dels llibres que la Mary Anne i el Will comenten al seu particular club de lectura

I ja com a últim apunt… Com us comentava al principi d’aquesta entrada, no va ser un llibre especialment ben valorat per la majoria de lectors. A banda de dues lectores entusiastes, la resta vam mostrar una opinió bastant moderada amb la lectura en sí. Es va parlar, sobretot, d’una narrativa una mica repetitiva i, fins i tot, avorrida en alguns fragments. Però, per contra, va ser un d’aquells llibres que donen molt de joc a l’hora de comentar-lo. Tothom va trobar coses interessants. I, una altra cosa curiosa, va ser un llibre que va fer que alguns dels nostres lectors agafessin notes i copiessin alguns fragments. Com a mostra us deixo un parell dels fragments destacats pel Francesc i l’Anna,

Una de les moltes coses que em fascinen dels llibres en paper és la seva materialitat pura. Els llibres electrònics viuen fora de la vista i del pensament. Són tot ànima sense carn, sense textura, sense pes. se’t poden ficar al cap, però no et poden donar un cop al cap. Però el llibres impresos tenen cos, presència.

La mare sempre ens va ensenyar a avaluar les decisions segons la reversibilitat: és a dir, a cobrir-nos les espatlles. Quan no ens podíem decidir entre dues coses, ens suggeria que triéssim aquella que ens permetés canviar de rumb si calia. No el camí menys transitat, sinó el camí amb sortida.

Si voleu escoltar el programa de ràdio que vam dedicar a aquesta lectura, ho podeu fer a la Ràdio a la carta de Constantí Ràdio (97.9FM). És l’arxiu del 5 de febrer del 2015.

Moltes gràcies per llegir-nos i… fins la següent lectura (d’aquí a no res)! Ens agradarà moltíssim que compartiu amb nosaltres les vostres opinions sobre aquest Club del final de la teva vida.

Un mes de setembre completet… comencem amb Miquel Esteve i el marquès de Sade

Doncs sí, se’ns acumula feina per a la propera sessió del Club, el dimecres 24. La sessió del dia 10 es va haver de suspendre per acumulació d’actes de la Diada de l’Onze de Setembre i el 24 de setembre farem sessió doble amb el Joc de Sade i Persèpolis. Una barreja una mica estranya o_O, és veritat, així que hem pensat que potser podríem començar a comentar alguna cosa per aquí… Us animeu?

miquel-esteve

L’autor d’El joc de Sade és el Miquel Esteve, escriptor de les Terres de l’Ebre. Podeu consultar la seva biografia a la Viquipèdia i a la seva pròpia web. Un parell d’aspectes de la seva vida que no he pogut deixar de relacionar amb la novel·la són:

  • La seva trajectòria professional en el món de les finances li ha servit d’inspiració per al protagonista de la novel·la, el Jericó, i algun que altre personatge més?
  • I, quan visita la Blanca a Capçanes, les referències al cultiu del vi em fan pensar també en el canvi de rumb professional que el mateix Miquel Esteve va realitzar per a dedicar-se a l’agricultura, en concret, a l’elaboració i comercialització d’oli d’oliva (a més a més de l’escriptura, és clar!). Aquesta sensibilitat per parlar de la terra i del seu cultiu que a la novel·la s’expressa en paraules de la Isabel, germana de la Paula, s’han d’entendre com a pròpies de l’autor?

Per als que encara no hàgiu llegit la novel·la, si us voleu fer una idea del seu argument, podeu llegir la sinopsis que en fa l’editorial:

Submergeix-te en una fantasia desenfrenada on el sexe, el misteri, la infidelitat, la banalitat, l’amor, la traïció i les ànsies d’una segona oportunitat fustiguen les vides d’uns personatges que es veuran atrapats en un joc voluptuós i malèvol ideat per una ment tan sensual i apassionada com delirant.

Jericó, un empresari en procés de fallida econòmica i amb un matrimoni que s’ensorra, demana al cambrer d’un pub on sol anar per la tarda l’adreça d’un local amb ambient diferent, a la recerca d’emocions distintes que l’ajudin a oblidar el seu drama vital. El cambrer li proporciona una targeta amb un nom “Donatien”, un telèfon mòbil i una contrasenya: “Els infortunis de la virtut”. L’empresari hi contacta i acudeix a l’adreça del casc antic de Barcelona que li donen. Des d’aquella mateixa nit es veurà immers en un joc sàdic, en una orgia instituïda com un culte subterrani on les pràctiques amatòries extremes pretenen perpetuar l’esperit llibertí del marquès de Sade a través del temps.

P1000929b

I per començar amb algun comentari sobre la lectura i algun dels temes que potser podríem tractar el dia de la sessió:

  • Jo la primera pregunta que em faig és: considereu El joc de Sade una novel·la eròtica? Val a dir que la vam triar per això. A l’hora de fer la programació del 2014 es va proposar de llegir una novel·la eròtica i aquesta va ser la triada. Un cop llegida, però, jo diria que es tracta més aviat d’un thriller que d’una novel·la eròtica. Sí, no podem negar que a la novel·la hi ha sexe explícit però… això la converteix en novel·la eròtica?
  • Què us ha semblat la manera d’escriure i el vocabulari emprat per l’autor? A mi és potser un dels aspectes que més m’ha sorprès.
  • L’autor ha confirmat que està escrivint una segona part de la novel·la. Com creieu que serà la vida del Jericó després de la seva experiència al joc de Sade?
  • Què us ha semblat la figura del marquès de Sade? El fet de donar nom al mot “sadisme” fa que, poc o molt, tots tinguem alguna referència del personatge, però coneixíeu la seva vida i el seu pensament? Heu llegit alguna de les seves obres?

Si encara no heu llegit El joc de Sade i us pica la curiositat, que no us faci enrere el poc temps fins a la nostra reunió. Es tracta d’una lectura amena, que sap mantenir l’interès i et manté enganxat a les seves pàgines fins al final. O sigui que… estic segura que en el cap de setmana la podeu deixar enllestida. I això que he de reconèixer que jo tenia les meves reserves i no sabia si m’acabaria de fer el pes! Tot i que potser no cal arribar al final per descobrir l’assassí (es pot intuir abans), crec que no podreu parar de llegir fins saber què passarà amb el Jericó, com acabarà la seva història i si podrà sortir indemne d’aquest pervers i perillós joc en el que s’ha vist immers. A més, trobo que és una d’aquelles novel·les amb diferents nivells de lectura, d’aquelles que et permet quedar-te amb la història superficial o aprofundir en tot el rerefons filosòfic i psicològic que el Miquel Esteve va desenvolupant.

Si voleu més informació sobre la novel·la i el seu autor:

I, per acabar, un regalet en forma d’enllaç: 5 novel·les eròtiques (més enllà de Cinquanta ombres d’en Grey). Una entrada mooolt interessant sobre la novel·la eròtica, amb recomanacions que potser podríem considerar per a properes lectures del Club!! Per quina voteu? 😛

Jo ho deixo aquí per ara. El dimecres 24 de setembre ens veiem i en continuem parlant!! Si voleu començar a fer aquí els vostres comentaris, seran molt ben rebuts i ens donaran més “material” per a la nostra xerrada del Club. Animeu-vos!!

2014_09Set_Esteve_Miquel-page-0012014_09Set_Esteve_Miquel-page-002

La història de La venedora d’ous

L’entrada d’avui serà una mica estranya. Estranya perquè apareix tard, molt tard, després de dos mesos de descans del Club de Lectura…. (em sap greu! 😕 ) I estranya, sobretot, perquè és la primera vegada que parlo d’una lectura sense haver assistit a la sessió del Club (primera vegada i espero que última!!) Així que… a veure com surt!

Tot i no haver compartit els comentaris de la sessió del Club, sí que m’he informat una mica i puc explicar alguna cosa del que vau comentar (gràcies, Mari!!! 😛 ). En general, m’he quedat amb la idea que el llibre va agradar molt per la manera planera, senzilla i, sobretot, tan humana de tractar un tema tan dur com el de la persecució de jueus durant la 2a Guerra Mundial i per la força i el carisma de la protagonista (i heroïna) de la novel·la, l’Eva.

P1000714b_b

De tots els aspectes que podríem comentar, jo em quedo amb tres que crec que destaquen per sobre de la resta:

  • L’escenari i el temps de la novel·la: l’Alemanya de la 2a Guerra Mundial. Sí, és veritat, es tracta d’un altre llibre sobre la 2a Guerra Mundial, un tema molt explotat (massa i tot) i que, per això mateix, avorreix a molta gent. Per a tots aquests que us faci mandra el tema, podem dir que, en aquest cas, cal valorar una aproximació “novedosa” en el sentit que se’ns explica la història des del punt de vista de camperols de l’Alemanya rural per a qui Hitler i les seves idees quedaven molt lluny. Per cert, em va sorprendre que en cap moment de la novel·la aparegui el seu nom, sempre es parla d’ell indirectament, anomenant-lo el “líder”.

Pel que fa a la gran quantitat de novel·les sobre el nazisme i la 2a Guerra Mundial, estava pensant que el nostre Club de Lectura pot ser un bon exemple!! Us heu fixat que hem llegit ja un bon grapat de llibres sobre el tema? Aquí va la llista (si em deixo algun digueu-m’ho!): Diari de Praga, 1941-1942, de Petr Ginz; La Lladre de llibres, de Markus Zusak; Maus. Relat d’un supervivent, d’Art Spiegel; La Societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, de Mary Ann Shaffer; Adreça desconeguda, de Katherine Kressmann Taylor i, ara, La Venedora d’ous, de Linda C. Cirino. Tot i la insistència amb el tema, crec que hi ha bastanta varietat dintre de la similitud… no trobeu?

  • La protagonista. Ens permet ser testimonis de com una dona camperola bastant ingènua i innocent (almenys al principi de la novel·la) pren consciència de la crua realitat del seu país. De fet, la trama de la novel·la avança de la mà de l’evolució que fa l’Eva. Com comentava el Francesc al programa de ràdio, una evolució en tots els aspectes de l’ésser humà: el despertar emocional i sentimental a l’amor, el despertar a la realitat i a l’època històrica que viu i el despertar a prendre les seves pròpies decisions sense deixar-se emportar per altres (els seus fills, el seu home, els inspectors…)

Ningú no m’havia demanat mai que em fes una opinió dels jueus. Sabia que a les grans ciutats n’hi vivien, però no sabia què hi feien ni per què hi feien nosa. Sabia que no els volien, però no en sabia el perquè. Per mi era una cosa de les ciutats, igual que els telèfons. Si fos de ciutat ho sabria, però a casa ja en teníem prou amb els nostres problemes. En aquella època passava moltes hores al poble, però allà tampoc no es parlava de res més que de sobreviure, de la manera d’enganyar el departament d’agricultura i del futur. Mai dels jueu.

  • La història d’amor entre l’Eva i el Nathanael, un jueu que fuig de la persecució que pateixen i es refugia al galliner de la granja de l’Eva. Una història d’amor que, tot i les dificultats i la cruesa de la situació en què es desenvolupa, sabem que no hagués estat possible de cap altra manera. El gran dubte que se’ns planteja és: es tracta realment d’amor en el cas del Nathanael? O és simplement agraïment i sentiments fruit de la desesperança?

Jo em deixava portar per la passió, sense reserves. Tinc la sensació que era molt més forta que no pas la seva. Sempre he pensat que ell ho veia més com una manera de pagar un deute, per dir-ho d’alguna manera, que una altra cosa, una mena d’equilibri de forces. Era la manera de tornar-me el favor que em devia.

P1000715b_b

Si hem de trobar alguna pega a la novel·la, al programa de ràdio vau parlar del final, massa curt i massa ràpid. Voldria parlar més d’aquest final, però no vull donar cap pista a qui encara no hagi llegit la novel·la així que… qui vulgui saber alguna cosa més (poca i no estrictament sobre els fets de la novel·la) us trameto al programa de ràdio. I, per a la resta, només direm que es tracta també d’un final diferent al que ens tenen acostumats les novel·les sobre aquesta època.

I jo, a títol personal, encara afegiria una altra petita pega: la veu de la protagonista. Sé que, en general, és un dels aspectes que més va agradar de la lectura; però a mi no em va acabar de convèncer el personatge de l’Eva i la seva evolució. Em va costar molt de creure-me-la. Em resultava difícil imaginar-me una dona de camp, que mai ha sortit de casa seva, expressant-se com ella ho fa i prenent algunes de les decisions que pren. És veritat que a mesura que vas avançant en la lectura ja no t’ho planteges, perquè t'”acostumes” a la manera com l’autora presenta el personatge però, durant els primers capítols, era un aspecte que em grinyolava moltíssim i feia que no em cregués la novel·la. Li va passar a algú més?

Doncs fins aquí hem arribat! Trobareu més comentaris de la novel·la al programa de ràdio que van fer la Mari, la Gemma, l’Ángeles i el Francesc a Constantí Ràdio (el podeu escoltar des de la Ràdio a la carta, arxiu del 26/06/2014) i us convido a fer els vostres comentaris a aquest espai. Ja per acabar, us deixo també la guia que van fer a la Biblioteca per a la sessió.

Guia del Club de LecturaGuia del Club de Lectura

Valoració mitjana del Club de Lectura: 8,3