Graham Greene i la tieta Augusta

Graham Greene. Unused art for Random House, by  Richard Kenworthy

Graham Greene. Unused art for Random House, by
Richard Kenworthy (Flickr)

A l’última sessió del Club de Lectura “vam conèixer” el Graham Greene, un dels narradors britànics més llegits. Tot i que a la seva trajectòria literària predominen les novel·les d’intriga i misteri, ens trobem davant una incursió de l’autor en el gènere humorístic. Viatges amb la tieta és, segons el mateix autor, “l’únic llibre que havia escrit només per divertir-se”. De fet, tenia ja 65 anys quan la va escriure i, per tant, una carrera literària d’èxit al seu darrere que el permetia fer allò que realment li venia de gust.

Si voleu informació sobre la biografia de l’autor, us recomano l’article pertinent de la Wikipedia i aquest especial de la Biblioteca Virtual de la Diputació de Barcelona amb motiu del centenari del seu naixement. A mi m’ha sorprès molt descobrir que Graham Greene va compaginar la seva tasca literària amb la d’espia dels serveis d’intel·ligència britànics! I, un altre fet curiós, si us agrada el món de les xarxes socials podeu consultar el seu perfil de Facebook. ❗

L’edició catalana de Viena Edicions ens presenta així la novel·la:

En l’enterrament de la seva anciana mare, en Henry Pulling, un jubilat de banca solter que frueix duent una vida tranquil·la, metòdica i totalment dedicada a les seves dàlies, coneix la seva tieta Augusta, una dona aventurera i desinhibida. Tot hauria quedat en una encaixada de mans si la tieta Augusta no li hagués demanat que l’acompanyés a casa i si el seu majordom (perquè devia ser un majordom, aquell negre immens…) no hagués tingut la desafortunada idea d’amagar marihuana dins l’urna que contenia les cendres de la difunta senyora Pulling, just abans que arribés la policia…

Una deliciosa novel·la sobre l’alegria de viure la vida al màxim, en què la irresistible tieta Augusta s’haurà d’esforçar per demostrar al seu ensopit nebot que hi ha un món ple de sorpreses més enllà de la tanca del seu jardí de dàlies…

(Aquí podreu llegir les primeres pàgines)

DSCF9320_b

Us adjunto també unes quantes crítiques sobre la novel·la. Us he destacat alguns fragments que m’han semblat interessants però podreu accedir a la crítica sencera clicant als enllaços.

Com en tantes altres de les seves obres, Greene no deixa de dir que, malgrat tot, cal viure amb ganes de viure.

Òscar Montferrer. Avui Cultura

Tot i això és una noveŀla entretinguda que transmet un vitalisme contagiós i demostra que sempre hi haurà persones, com la tieta Augusta, per a les quals l’edat no és més que una qüestió d’actitud.

Carles Valbuena. Time Out

(…) un autor d’una intel·ligència i una sagacitat que sempre donen com a resultat un sentit del humor que no ens convida a evadir-nos, sinó a pensar.”

Damià Alou, Ara Llegim

Viatges amb la tieta forma part d’aquell gènere que vénen a ser les novel·les britàniques amb personatges excèntrics i que dibuixen un paisatge tradicional, definit per les classes socials, amb majordoms sorneguers, festes al jardí i converses de te a les cinc. Tots l’hem vist mil vegades en telesèries, pel·lícules i novel·les, i el seu encant és precisament la repetició d’esquemes ja coneguts.

Jordi Puntí, El Periódico

Si voleu veure a la tieta Augusta “en acció”, no us perdeu la versió cinematogràfica dirigida el 1972 per George Cukor i amb Maggie Smith com a protagonista. A més, la pel·lícula compta amb l’al·licient d’estar parcialment filmada a Espanya i de poder veure la interpretació de José Luis López Vázquez com a Achille Dambreuse, un dels antics amants de la tieta.

I si us he quedat amb ganes de Graham Greene (o si voleu conèixer també el seu registre més conegut, la novel·la negra) aquí teniu el resum d’algunes de les seves obres. Si us animeu amb alguna altra lectura de l’autor, ja ens explicareu!!

DSCF9329_b

Un viatge a la Palestina ocupada amb Michelle Cohen Corasanti

Van passant els dies, jo no trobo el moment de posar-me a redactar les valoracions del Club de les últimes lectures i, com més dies passen, més lectures s’acumulen… I és que avui tornem a tenir sessió amb Com el vent entre els ametllers de Michelle Cohen Corasanti.

DSCF8620_b

La sinopsi d’Ara Llibres, la seva editorial, ens presenta la novel·la així:

L’Ichmad Hamid és un nen palestí superdotat per a les matemàtiques, però massa petit encara per entendre el conflicte polític de la zona on viu amb la seva família. L’empresonament del seu pare per part de l’exèrcit israelià farà que obri els ulls de cop a la realitat i descobreixi què és viure amb la por constant de perdre-ho tot; què és viure en un territori ocupat. Una història de supervivència, un crit de socors a favor de tots els innocents, una alenada d’esperança.

Si voleu fer un tast de les primeres pàgines, ho podeu fer a la web de l’editorial.

A Internet trobareu referències que comparen Com el vent entre els ametllers amb El caçador d’estels, de Khaled Hosseini. Jo, personalment, trobo que aquesta comparació pot crear massa expectatives i, per no desenganyar ningú, crec que caldria puntualitzar que més que comparables, El caçador d’estels va servir d’inspiració a Michelle Cohen Corasanti per a escriure aquesta novel·la.

Cal lloar, però, la intenció de l’autora:

La autora espera que su obra ayude a despertar conciencias en los Estados Unidos, donde “no saben nada” del drama palestino, y “los judíos controlan películas, libros, y todos los medios de comunicación”, lo que hace muy difícil el interés por el conflicto.

“Yo traté de decir lo que estaba pasando y nadie lo quería escuchar”, señala Cohen, que ve en el libro una oportunidad de llegar más fácilmente a los estadounidenses y acercarles lo que se vive en Palestina, como en su día hizo Hosseini con Afganistán.

Fragment de l’article “Como el viento entre los almendros pone al lector en la piel del palestino” a El Confidencial

 

I és que potser el que més sorprèn de la novel·la és la seva autora: Michelle Cohen Corasanti. Una nord-americana de família rica i ferventment sionista que va viure durant set anys a Israel i que, davant el drama del conflicte araboisraelià, es posiciona clarament al costat del poble palestí. Crec que amb aquesta entrevista a El Periódico d’Ernest Alós us en podreu fer un bon retrat seu.

De fet, cada cop són més freqüents les veus jueves que denuncien l’actuació de l’estat d’Israel i que aposten

perquè s’escolti una veu jueva i palestina conjunta, que mostri que un “altre món és possible” i que, a partir d’exemples de col·laboració i diàleg, com a ciutadans compromesos, es pot construir una pau justa.

Fragment de la presentació d’ACP-JUNTS (Associació Catalana de Jueus i Palestins – JUNTS)

 

Per a aquells que vulguin aprofitar la lectura per a fer una mica d’història, aquí teniu uns quants enllaços que us poden ser d’utilitat:

I si voleu aprofundir en la matèria, a la Biblioteca trobareu una bona selecció de llibres i documentals sobre el tema i, fins i tot, una aproximació des del món del còmic:

 

Us deixo també l’enllaç a una entrada més que interessant del blog Tot és una mentida on trobareu testimonis, fotos, vídeos i més enllaços i llibres per continuar ampliant informació.

I després de tanta informació…

  • Què us ha semblat la novel·la?
  • Us ha fet canviar la vostra visió sobre el conflicte àraboisraelià?
  • Ha reforçat la opinió que teníeu al respecte?
  • Què us sembla la relació Ichmad-Abbas i la seva manera d’afrontar la situació que viuen?
  • Què penseu de la decisió del Khaled? Creieu que era la seva única alternativa?
  • I sobre l’evolució del professor Sharon?

Podeu afegir totes les preguntes que la lectura us hagi plantejat i respondre les que més us motivin… Qui comença?😛

 

 

Intemperie

A contrarellotge i sense estendre’m massa perquè si no es farà l’hora de la sessió i jo encara estaré retocant aquesta entrada, us deixo una petita presentació i uns quants enllaços amb informació sobre Intemperie i el seu autor, Jesús Carrasco. I sí, sé que encara tenim pendent el resum de la sessió de Cançó de bressol, de Chuck Palahniuk. Espero poder posar-me al dia en breu..😕

Fotografia extreta de l'entrevista realitzada per Antonio Fontana per l'<a title="Entrevista. Jesús Carrasco. "Intemperie es un western ibérico""

Fotografia extreta de l’entrevista realitzada per Antonio Fontana per l’ABC

Ens trobem davant d’una opera prima que va ser tot un fenomen quan es va publicar el 2013. De fet, resulta estrany que editors de 13 països publiquin simultàniament la primera obra d’un autor… O trobar referències com

“Un debut literario con alma de clásico. La riqueza de Miguel Delibes y la fuerza de Cormac McCarthy fundidas en una voz propia.”

Planeta de Libros

“Basta abrir el libro al azar y leer lo que pille el ojo para darse cuenta de que la novela de Carrasco logra la excelencia.”

Fernando Aramburu

A banda d’això, va ser triat com a llibre de l’any pels llibreters madrilenys. El jurat celebrava l’aparició de

“una voz nueva en el panorama literario español, que es a la vez clásica y moderna; una voz que, con un lenguaje intenso y poderoso, se inscribe en la mejor tradición narrativa de nuestro idioma.”

I no només a Madrid, a Holanda va aconseguir la mateixa distinció i La Vanguardia el destacava també com el llibre més recomanable del 2013.

Pel que fa a l’argument, no pot ser més senzill: Un nen que fuig, no sabem de què, i que acaba creuant-se amb un pastor de cabres que l’acull i l’ajuda en la seva fugida.

Anem ara amb els enllaços d’interès. Entre la gran quantitat d’informació que trobareu a la xarxa, he volgut destacar…

  • Unes quantes entrevistes a l’autor a La Vanguardia, l’ABCEl PaísRevista de LetrasMicro-revista, All Magazine eldiario.es. Aquesta última m’ha semblat curiosa perquè, entre altres temes, parla de biblioteques i de lectures d’adolescència (entre les quals hi ha La plaça del diamant!!).
  • Un fòrum de l’FNAC on Jesús Carrasco respon preguntes dels lectors.
  • Un parell de ressenyes de la novel·la: la de Pepe Rodríguez a elplacerdelalectura.com i la de Ricardo Senabre a El Cultural.
  • Un complet anàlisi de l’obra al bloc Las bizarrías de Belisa.
  • I com que sempre s’agraeix veure els escriptors de carn i ossos, podeu veure l’entrevista que li va fer Óscar López al programa de RTVE Página 2 i aquí sota us deixo un altre vídeo amb l’entrevista que li van fer a la Feria del Libro de Madrid del 2014.

 

I acabem amb un parell de regalets😉

  1. Tot i que en cap moment d’Intemperie s’especifica el temps ni l’espai en els quals transcorre l’acció, segur que tothom s’imagina l’escenari de la novel·la situant-lo a algun lloc concret de la Península Ibèrica. Si us sóc sincera, jo em vaig deixar guiar pel fet que l’autor hagués nascut a Badajoz i visqués a Sevilla. Però estava equivocada. Aquí teniu una pista (molt explícita) sobre la situació geogràfica d’Intemperie i un reportatge amb fotografies dels paisatges que van inspirar Jesús Carrasco.
  2. Com que es tracta d’una novel·la que va agradar tant al nostre Club de Lectura, m’ha fet molta gràcia trobar unes paraules de Jesús Carrasco parlant de La carretera, de Cormac McCarthy.

“Espero que la mort m’enganxi llegint La carretera. Cap altre llibre ha aconseguit fer-me plorar.”

Extret d’una ressenya de Josep Lambies al Time Out

 

Propera lectura… Cançó de bressol, de Chuck Palahniuk

Com anem amb la lectura del Club d’aquest mes? Vaig avisar que es tractaria d’una lectura diferent i que coneixeríem un autor polèmic i transgressor i crec que no em vaig equivocar gaire…

Charles Michael Chuck Palahniuk, pronunciat “pôlənĭk” (no sé vosaltres però per a mi era un dels grans dubtes), és un escriptor nord-americà conegut, sobretot, per la seva novel·la El Club de la lluita, adaptada al cinema per David Fincher.

Irreverent i provocador, Chuck Palahniuk no deixa indiferent a ningú. Però… què podíem esperar d’un membre de la Cacophony Society?

Es diu que el seu estil és minimalista, punyent i carregat d’humor negre. Els seus personatges estrambòtics, inadaptats i marginals. Les seves escenes impactants, a vegades surrealistes, i els seus temes escabrosos i incòmodes per a molts lectors. De fet, les seves primeres obres van ser rebutjades pels editors en considerar-les massa pertorbadores.

I darrere d’aquest estil tan personal, trobem unes novel·les molt crítiques amb la societat actual. A algun lloc he llegit que a partir de Cançó de bressol les seves obres es poden considerar històries satíriques d’horror. Una descripció una mica estranya però potser sí que en podriem dir així… Si ens basem en la nostra lectura d’aquest mes, la sàtira és present a tota la novel·la i l’horror, tot i que camuflat entre l’humor negre i el surrealisme, també.

Si encara no ho heu fet i us decidiu a llegir Cançó de bressol, prepareu-vos per enfrontar-vos a un puzzle que no es resol fins als últims capítols. Una aparentment inofensiva cançó de bressol és, en realitat, un encanteri que mata a tot aquell qui l’escolta.

Un periodista que investiga les morts inexplicables d’uns nadons descobreix el patró comú: un llibre de poemes, sempre obert per la pàgina 27, on apareix la terrible “cançó esporgadora” que algunes cultures ancestrals cantaven per posar fi al dolor i al sofriment. El protagonista comença aleshores la recerca de tots els exemplars del llibre en companyia del que acaba convertint-se en una espècie de “família” atípica: un periodista cínic i turmentat, una agent immobiliària especialitzada en cases encantades, una bruixa i un ecologista radical.

A la web oficial de la novel·la, Chuck Palahniuk ens explica

“Allò que havia començat com un llibre fosc i divertit sobre la bruixeria es va convertir en una història sobre la constant lluita de poder que és la vida. La lluita entre generacions. Entre persones i animals. Entre homes i dones. Rics i pobres. Individus i institucions. Entre cultures.”

I és que Chuck Palahniuk va començar a treballar en la novel·la que hem llegit en un moment complicat de la seva vida i amb la reflexió sobre el poder de decidir sobre la vida (o la mort) dels altres molt present. La va escriure com a manera de fer front a la seva participació en el judici que va acabar amb la condemna a mort de l’assassí del seu pare.

Si la lectura de Cançó de bressol us ha despertat la curiositat sobre Chuck Palahniuk, aquí teniu uns quants enllaços per ampliar informació:

  • L’entrada dedicada a Chuck Palahniuk a la Wikipedia.
  • La biografia que apareix a la seva pàgina oficial de fans. Veure-ho que es fan dir “The Cult” (la secta). I no m’estranya!! Si feu una ullada a la web, trobareu fins i tot fotos de tatuatges inspirats en l’obra de Chuck Palahniuk. Aquí teniu els inspirats en Cançó de bressol.
  • L’entrada de la Wikipedia sobre la novel·la Cançó de bressol (en anglès).
  • La guia sobre Cançó de bressol del Club del Lectura de la Biblioteca Fages de Climent, de Figueres.
  • Una entrevista amb l’autor.
  • Una ressenya interessant publicada el 2006 a l’Avui. En realitat parla d’El Club de la lluita però m’ha semblat interessant d’incloure perquè tots els comentaris sobre l’estil de l’escriptor es poden aplicar també a Cançó de bressol.
  • Tot i que amb una simple cerca a Internet podeu trobar un munt de ressenyes sobre la novel·la, jo us he seleccionat aquesta i aquesta altra.
  • I, per acabar, una breu presentació de l’obra de l’autor que ens fan des de la Biblioteca de Ca n’Altamira, de Cerdanyola del Vallès. De fet, us deixo amb un fragment d’aquesta presentació.

Chuck Palahniuk és un d’aquells escriptors que a Ca n’Altimira sempre dubtem si recomanar o no. I no és per coses com la violència habitual a totes les seves històries, el seu llenguatge poc polit o el seu interès per les formes més variades de la malaltia i la perversió moral. És, senzillament, perquè tenim comprovat que Palahniuk és una aposta arriscada en matèria de recomanacions. A qui li agrada un llibre seu, a qui connecta amb el seu estil informatiu i sincopat (estil de manual d’instruccions, diuen els seus detractors), amb les seves atmosferes angunioses i amb els seus personatges estranyíssims, limítrofes sempre amb la bogeria i amb la versemblança, li agradaran tots els seus llibres; a qui no, no voldrà tornar a apropar-se mai més a cap llibre que tingui el seu nom a la coberta.

I entrant en matèria per la sessió d’aquesta tarda… en quin grup us situeu vosaltres? Esteu desitjant llegir alguna altra novel·la de Palahniuk? O no us hi tornareu a acostar?

Si formeu part del primer grup, a la Biblioteca Muncipal de Constantí trobareu:

Parlem sobre Mary Anne Schwalbe i les lectures compartides amb el seu fill

2015_01Gen_ClubdeLecturaFinalVida_bFa dies que tenia pendent publicar el resum de l’última trobada del Club.

No sé si ho compartireu, però per a mi va ser una sessió curiosa… I per què? Doncs perquè, normalment, amb els comentaris inicials de la sessió et pots fer una idea bastant aproximada de l’opinió general de la lectura (ha agradat molt, ha costat una mica, ha deixat bastant indiferent…) Però amb El Club del final de la teva vida, de Will Schwalbe, em vaig portar una gran sorpresa. Pels comentaris que s’havien anat fent, pensava que el llibre havia agradat moltíssim a tothom però, a l’hora de puntuar la lectura, les opinions van ser molt moderades i, excepte un parell de casos “extrems” (tant en positiu com en negatiu), la lectura va quedar en la franja mitja de puntuacions.

Com a temes més comentats a la nostra tertúlia, caldria destacar en primer lloc la figura de la Mary Anne, la gran protagonista del llibre. Una dona admirable per la força amb què va viure i la serenitat amb què va afrontar la malaltia i la proximitat de la mort. Es va comentar molt l’espiritualitat que traspua tot el relat. Una espiritualitat centrada en la persona de la Mary Anne i que algú va relacionar amb els seus viatges i contactes amb països orientals i, en concret, amb l’espiritualitat budista i la filosofia del naikan (o filosofia de l’agraïment).

Mary Anne al Pakistan

Mary Anne al Pakistan. Foto extreta del New York Social Diary.

Els comentaris sobre la malaltia i la mort o, més aviat, les ganes de viure que transmet, eren també inevitables. Vam comentar que el llibre oferia una visió atípica de la malaltia. Tot i que en cap moment s’estalvien referències a la seva evolució i a les conseqüències físiques que la Mary Anne va patint, ho fa sempre d’una manera molt delicada i respectuosa. Es parla del càncer (i també de la mort) amb realisme i sinceritat, però sense caure en cap moment en el tremendisme. Tot i això, cal tenir en compte que no deixa de ser un tema dur i que les vivències personals de cadascú poden influenciar la manera com ens arriba el text. De fet, una de les lectores del Club va ser incapaç d’acabar la lectura pel fort impacte que li va suposar el tema tractat.

No podíem acabar la sessió sense parlar de les lectures que comparteixen el Will i la seva mare. Moltes eren lectures que coneixíem per haver-les llegit al nostre Club (El caçador d’estels, de Khaled Hosseini; La muntanya màgica, de Thomas Mann; Una lectora poc corrent, d’Allan Bennet; La primera agència de dones detectives, d’Alexander McCall Smith; Alícia al país de les meravelles, de Lewis Carroll; L’enginyós senyor Ripley, de Patricia Highsmith i Els homes que no estimaven les dones, d’Stieg Larsson) i altres van despertar la curiositat i les ganes de descobrir-les dels nostres lectors (Los detectives salvajes, de Roberto Bolaño; Trobada a Samarra, de John O’Hara; En lloc segur, de Wallace Stegner o L’elegància de l’eriçó, de Muriel Barbery, per posar alguns exemples). Això sí, un dels “peròs” que es van comentar és que el Will i la Mary Anne no ens han fet grans descobriments pel que fa a nous títols o autors. En primer lloc, perquè moltes de les referències eren d’autors anglosaxons que no s’han traduït al nostre país i que, per tant, difícilment podrem llegir. I, d’altra banda, perquè moltes de les obres comentades i traduïdes al català o al castellà són best-sellers i, per tant, sobradament coneguts.

DSCF8443_b

Alguns dels llibres que la Mary Anne i el Will comenten al seu particular club de lectura

I ja com a últim apunt… Com us comentava al principi d’aquesta entrada, no va ser un llibre especialment ben valorat per la majoria de lectors. A banda de dues lectores entusiastes, la resta vam mostrar una opinió bastant moderada amb la lectura en sí. Es va parlar, sobretot, d’una narrativa una mica repetitiva i, fins i tot, avorrida en alguns fragments. Però, per contra, va ser un d’aquells llibres que donen molt de joc a l’hora de comentar-lo. Tothom va trobar coses interessants. I, una altra cosa curiosa, va ser un llibre que va fer que alguns dels nostres lectors agafessin notes i copiessin alguns fragments. Com a mostra us deixo un parell dels fragments destacats pel Francesc i l’Anna,

Una de les moltes coses que em fascinen dels llibres en paper és la seva materialitat pura. Els llibres electrònics viuen fora de la vista i del pensament. Són tot ànima sense carn, sense textura, sense pes. se’t poden ficar al cap, però no et poden donar un cop al cap. Però el llibres impresos tenen cos, presència.

La mare sempre ens va ensenyar a avaluar les decisions segons la reversibilitat: és a dir, a cobrir-nos les espatlles. Quan no ens podíem decidir entre dues coses, ens suggeria que triéssim aquella que ens permetés canviar de rumb si calia. No el camí menys transitat, sinó el camí amb sortida.

Si voleu escoltar el programa de ràdio que vam dedicar a aquesta lectura, ho podeu fer a la Ràdio a la carta de Constantí Ràdio (97.9FM). És l’arxiu del 5 de febrer del 2015.

Moltes gràcies per llegir-nos i… fins la següent lectura (d’aquí a no res)! Ens agradarà moltíssim que compartiu amb nosaltres les vostres opinions sobre aquest Club del final de la teva vida.

Will Schwalbe i El Club de lectura del final de la teva vida

Tot i que sortim una mica tard, perquè m’hagués agradat tenir aquesta entrada enllestida abans de la sessió del Club, el propòsit d’aquest escrit és proporcionar informació sobre la lectura d’aquest mes: El Club de lectura del final de la teva vida, de Will Schwalbe. La veritat és que, en tractar-se d’un relat autobiogràfic, ja tenim bastanta informació sobre l’autor, però afegim algun detallet més.

Comencem amb algunes fotografies per posar cara als protagonistes. A la primera, teniu una escena de família de finals dels anys 60 (el Will Schwalbe és el de l’esquerra). Les altres fotografies que us he seleccionat són: una del Will i la Mary Anne, la gran protagonista del relat, al 2001; una altra de la Mary Anne en una de les seves estades a l’Afganistan i, per últim, una imatge actual de l’autor.

I altres dades que us volia proporcionar per a complementar la informació que ja coneixem gràcies al llibre són:

  • L’editorial que dirigia Will Schwalbe en iniciar el relat era Hyperion Books. Abans d’això va ser periodista.
  • A mesura que avancem en la lectura, veiem com en Will deixa la seva feina d’editor per a dedicar-se a la publicació d’una pàgina web sobre cuina. Si teniu curiositat per fer-li una ullada és Cookstr.com.
  • El Club de lectura del final de la teva vida va ser el seu primer llibre. Després n’ha publicat un altre, escrit amb David Shipley. Es tracta d’Enviar. Manual de estilo del correo electrónico.
  • Us deixo també l’enllaç al seu compte de Twitter per si el voleu seguir: @WillSch

Altres enllaços que us poden interessar:

Aquest llibre ha seduït ja multitud de lectors nord-americans, no se sap si perquè parla de la mort o dels llibres. Potser perquè, com afirma el seu autor: “Tots estem junts en el club de lectura del final de la nostra vida, tant si ens n’adonem com si no; cada llibre que llegim bé podria ser l’últim, cada conversa, la definitiva”.

Comencem el 2015 parlant de llibres: El club de lectura del final de la teva vida, de Will Schalwe

2015_01Gen_ClubdeLecturaFinalVida_GranDoncs sí, comencem el 2015 amb un llibre que parla de molts altres llibres i d’una experiència que ens és molt propera: pertànyer a un club de lectura.

Però el club de lectura de Will Schwalbe és un club de lectura especial: per la quantitat de lectors que el formen, només dos (una mare i un fill), i per les condicions en les quals es crea, ja que les seves sessions es realitzen durant les hores que comparteixen mare i fill mentre la primera rep sessions de quimioteràpia.

El nostre club de lectura es va iniciar de manera formal amb el moca i amb una de les preguntes més informals que dues persones poden fer-se l’una a l’altra: “Què estàs llegint?”, una pregunta una mica estranya avui dia. Sovint en les pauses d’una conversació la gent demana: “Quines pel·lícules has vist?” o “On te’n vas de vacances?”. Ja no poden assumir, com quan jo era petit, que tothom està llegint alguna cosa. Però és una pregunta que la mare i jo ens fèiem l’un a l’altre des que tinc memòria. Així que un dia de novembre, passant l’estona entre que treien sang a la mare i vèiem el metge (abans de la quimio), vaig deixar anar aquesta pregunta.

Això farà, inevitablement, que els llibres comparteixin protagonisme amb la mort. Tot i que no sabria dir si Will Schalwe i la seva mare (les dues veus d’aquest relat autobiogràfic) ens parlen més de mort o de vida. Què en penseu?

Aquest podria ser un dels temes de la nostra sessió del Club. Però també hem de parlar dels llibres que llegeixen en el seu particular club de lectura, de les lectures que han coincidit amb les del nostre Club i d’altres temes relacionats amb els llibres i la lectura que apareixen a les seves converses (les frases inicials de les novel·les, si llegim el final de les novel·les abans d’arribar-hi, si ens agraden més els llibres en paper o el llibre electrònic…) Tot això i més. Tindrem temps de tot?

Ens veiem el proper dimecres (28 de gener) a les 19’00 h. a la Biblioteca. Bona lectura!!