La història de La venedora d’ous

L’entrada d’avui serà una mica estranya. Estranya perquè apareix tard, molt tard, després de dos mesos de descans del Club de Lectura…. (em sap greu! 😕 ) I estranya, sobretot, perquè és la primera vegada que parlo d’una lectura sense haver assistit a la sessió del Club (primera vegada i espero que última!!) Així que… a veure com surt!

Tot i no haver compartit els comentaris de la sessió del Club, sí que m’he informat una mica i puc explicar alguna cosa del que vau comentar (gràcies, Mari!!! 😛 ). En general, m’he quedat amb la idea que el llibre va agradar molt per la manera planera, senzilla i, sobretot, tan humana de tractar un tema tan dur com el de la persecució de jueus durant la 2a Guerra Mundial i per la força i el carisma de la protagonista (i heroïna) de la novel·la, l’Eva.

P1000714b_b

De tots els aspectes que podríem comentar, jo em quedo amb tres que crec que destaquen per sobre de la resta:

  • L’escenari i el temps de la novel·la: l’Alemanya de la 2a Guerra Mundial. Sí, és veritat, es tracta d’un altre llibre sobre la 2a Guerra Mundial, un tema molt explotat (massa i tot) i que, per això mateix, avorreix a molta gent. Per a tots aquests que us faci mandra el tema, podem dir que, en aquest cas, cal valorar una aproximació “novedosa” en el sentit que se’ns explica la història des del punt de vista de camperols de l’Alemanya rural per a qui Hitler i les seves idees quedaven molt lluny. Per cert, em va sorprendre que en cap moment de la novel·la aparegui el seu nom, sempre es parla d’ell indirectament, anomenant-lo el “líder”.

Pel que fa a la gran quantitat de novel·les sobre el nazisme i la 2a Guerra Mundial, estava pensant que el nostre Club de Lectura pot ser un bon exemple!! Us heu fixat que hem llegit ja un bon grapat de llibres sobre el tema? Aquí va la llista (si em deixo algun digueu-m’ho!): Diari de Praga, 1941-1942, de Petr Ginz; La Lladre de llibres, de Markus Zusak; Maus. Relat d’un supervivent, d’Art Spiegel; La Societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, de Mary Ann Shaffer; Adreça desconeguda, de Katherine Kressmann Taylor i, ara, La Venedora d’ous, de Linda C. Cirino. Tot i la insistència amb el tema, crec que hi ha bastanta varietat dintre de la similitud… no trobeu?

  • La protagonista. Ens permet ser testimonis de com una dona camperola bastant ingènua i innocent (almenys al principi de la novel·la) pren consciència de la crua realitat del seu país. De fet, la trama de la novel·la avança de la mà de l’evolució que fa l’Eva. Com comentava el Francesc al programa de ràdio, una evolució en tots els aspectes de l’ésser humà: el despertar emocional i sentimental a l’amor, el despertar a la realitat i a l’època històrica que viu i el despertar a prendre les seves pròpies decisions sense deixar-se emportar per altres (els seus fills, el seu home, els inspectors…)

Ningú no m’havia demanat mai que em fes una opinió dels jueus. Sabia que a les grans ciutats n’hi vivien, però no sabia què hi feien ni per què hi feien nosa. Sabia que no els volien, però no en sabia el perquè. Per mi era una cosa de les ciutats, igual que els telèfons. Si fos de ciutat ho sabria, però a casa ja en teníem prou amb els nostres problemes. En aquella època passava moltes hores al poble, però allà tampoc no es parlava de res més que de sobreviure, de la manera d’enganyar el departament d’agricultura i del futur. Mai dels jueu.

  • La història d’amor entre l’Eva i el Nathanael, un jueu que fuig de la persecució que pateixen i es refugia al galliner de la granja de l’Eva. Una història d’amor que, tot i les dificultats i la cruesa de la situació en què es desenvolupa, sabem que no hagués estat possible de cap altra manera. El gran dubte que se’ns planteja és: es tracta realment d’amor en el cas del Nathanael? O és simplement agraïment i sentiments fruit de la desesperança?

Jo em deixava portar per la passió, sense reserves. Tinc la sensació que era molt més forta que no pas la seva. Sempre he pensat que ell ho veia més com una manera de pagar un deute, per dir-ho d’alguna manera, que una altra cosa, una mena d’equilibri de forces. Era la manera de tornar-me el favor que em devia.

P1000715b_b

Si hem de trobar alguna pega a la novel·la, al programa de ràdio vau parlar del final, massa curt i massa ràpid. Voldria parlar més d’aquest final, però no vull donar cap pista a qui encara no hagi llegit la novel·la així que… qui vulgui saber alguna cosa més (poca i no estrictament sobre els fets de la novel·la) us trameto al programa de ràdio. I, per a la resta, només direm que es tracta també d’un final diferent al que ens tenen acostumats les novel·les sobre aquesta època.

I jo, a títol personal, encara afegiria una altra petita pega: la veu de la protagonista. Sé que, en general, és un dels aspectes que més va agradar de la lectura; però a mi no em va acabar de convèncer el personatge de l’Eva i la seva evolució. Em va costar molt de creure-me-la. Em resultava difícil imaginar-me una dona de camp, que mai ha sortit de casa seva, expressant-se com ella ho fa i prenent algunes de les decisions que pren. És veritat que a mesura que vas avançant en la lectura ja no t’ho planteges, perquè t'”acostumes” a la manera com l’autora presenta el personatge però, durant els primers capítols, era un aspecte que em grinyolava moltíssim i feia que no em cregués la novel·la. Li va passar a algú més?

Doncs fins aquí hem arribat! Trobareu més comentaris de la novel·la al programa de ràdio que van fer la Mari, la Gemma, l’Ángeles i el Francesc a Constantí Ràdio (el podeu escoltar des de la Ràdio a la carta, arxiu del 26/06/2014) i us convido a fer els vostres comentaris a aquest espai. Ja per acabar, us deixo també la guia que van fer a la Biblioteca per a la sessió.

Guia del Club de LecturaGuia del Club de Lectura

Valoració mitjana del Club de Lectura: 8,3

I… vam anar al teatre!! Adreça desconeguda, amb Lluís Homar i Eduard Fernàndez

adreça_desconeguda_teatre

Doncs sí, el passat 20 d’abril vam tenir la sort de poder veure la representació teatral d’una lectura molt recent per al nostre Club: Adreça desconeguda. I més sort encara vam tenir amb els actors que vam poder veure sobre l’escenari: el Lluís Homar i l’Eduard Fernàndez.

Us deixo amb la crònica que ha fet el Luis… (Moltes gràcies, Luis!!!)

“Adreça Desconeguda, obra teatral basada en el relato homónimo de Kathrine Taylor.

Solo con ver el cartel, Lluís Homar y Eduard Fernández, invita a asistir a la representación. La dirección de Homar sobre el texto de Taylor, que ya había comentado antes cuando lo abordamos en el club de lectura, es compleja debido a la adaptación de un texto tan pequeño y solo con conversaciones entre dos personas (por correspondencia), hace que con escueto decorado haya que basarse más en la interpretación de dos buenos actores que en otros recursos del teatro.

También desaparece el apoyo de una música incidental, algo muy recomendable para la acentuación de las diferentes fases de la misma. Recordemos que muchos grandes compositores de la historia (Schubert, Beethoven, Grieg, Prokofiev, Falla…) realizaron lo que a posteriori resutaron ser grandes partituras, que muchas veces a la larga, acabaron desplazando a los mismos textos (algunos por su bajo nivel literario, como en el caso de “Rosamunda” de Schubert) y se siguen interpretando en solitario actualmente en conciertos.

Homar está soberbio y Fernández en algunas fases resulta transcendental. Máxima sencillez escénica, minimalista, el uso de unas butacas de diseño y un marco de luz que empieza por iluminar a los protagonistas desde la altura y que poco a poco, de manera casi imperceptible, desciende por debajo de sus cabezas sumiéndolos en una imparable oscuridad.

Era el cumpleñas de Homar, así que una aclamación del público sucedió en honor a nuestro gran actor. Que mejor día para cumplir años, para un actor, que sobre un escenario…

Muy recomendable, con interpretaciones a lo largo de una gira por todo el Estado.”

Una lectura impactant: Adreça desconeguda, de Katherine Kressmann Taylor

DSCF5282bJa fa un parell de setmanes que vam celebrar l’última sessió del Club de Lectura. L’obra a comentar era Adreça desconeguda, de Katherine Kressamann Taylor: una obra epistolar, molt i molt breu, que tracta d’una tema molt “explotat” literàriament, l’Alemanya de Hitler, tot i que creiem que ho fa d’una manera força original. Com apuntava el Luís al seu comentari a la presentació del llibre: “nunca un libro tan cortito tuvo tanto contenido”. Si voleu altres paraules que segons la gent del Club de Lectura poden definir el llibre, aquí les teniu: concís, contundent, intens i molt sorprenent.

En general, ha estat una lectura que ha agradat molt (sembla que aquest any estem tenint sort amb la selecció de lectures! :p) i la seva valoració mitjana ha estat de 8,27 (sobre 10). Les puntuacions es van repartir entre el 10 (els primers 10 de l’any!! i ni més ni menys que dues persones van posar aquesta nota!!) i el 7. Abans de continuar amb la redacció de l’entrada, però, m’agradaria fer una recomanació personal que crec que els futurs lectors agrairan: si la vostra intenció és llegir Adreça desconeguda algun dia, no continueu llegint ni busqueu més informació sobre ella. Llanceu-vos a la lectura, que no us ocuparà més d’una hora, i cerqueu després tota la informació que vulgueu al respecte. Potser es tracta d’una recomanació una mica estranya, però és que amb una obra tan curta i tan intensa com aquesta és difícil parlar sense desvetllar aspectes importants de la trama. Tot i que ho intentem, crec que és impossible no deixar entreveure alguna de les coses que passaran… Així que, no ho dubteu més, i llegiu el llibre abans de continuar!

 

Potser un dels aspectes que més sorprenen del llibre és el fet que va ser escrit el 1938, molt abans que la majoria d’obres que hem llegit sobre el mateix tema i molt abans que tothom conegués els efectes del nazisme. Podríem dir que es va tractar d’un “crit d’atenció” llençat des dels Estats Units a partir de les notícies (extraoficials, ja que la posició dels Estats Units en aquella època era la de la no intervenció i també la de la bena als ulls) que l’autora va rebre a través d’amics que anaven o tornaven d’Alemanya. Un altre fet a destacar, tot i que crec que al final no el vam comentar el dia de la sessió, és que fos escrit per una dona. De fet, la contundència del text va fer que l’editor recomanés a l’autora amagar la seva condició de dona sota un pseudònim masculí. I ja per acabar, la tercera mostra d’originalitat que vam destacar al Club va ser (i ara sí que sí… aviso que aquí farem un comentari spoiler!!! no llegiu si no voleu conèixer aspectes importants del desenvolupament de la història!) el fet de tractar-se de l’única obra que coneixem en la que el jueu acaba venjant-se del nazi i els papers de víctima i botxí acaben barrejant-se.

També vam comentar que es tracta d’una història que deixa lloc a la interpretació personal. El fet de disposar només de l’intercanvi de correspondència entre dues persones, sense cap diàleg directe i sense cap narrador omniscient que ens pugui manifestar o matisar els pensaments i sentiments dels personatges dóna peu a què cada lector ompli els buits de la història amb la seva imaginació.

El personatge a qui vam dedicar més temps és Martin Schulse. Resulta evident que es tracta del personatge més odiat però, tenint en compte això dels buits de la història imaginats per cada lector, se’ns poden presentar alguns dubtes respecte al seu comportament: Quins són els motius que el porten a actuar com ho fa? La seva covardia? La seva conversió real al nazisme? Es veu forçat per les circumstàncies? És l’instint de supervivència el que el fa actuar així? Cal dir que la interpretació del seu comportament va ser bastant unànime entre els nostres lectors, però també es va fer aquesta reflexió i crec que valia la pena introduir-la.

Altres temes que vam tractar: la manipulació de masses, el culte a l’ídol, la venjança, certs paral·lelismes amb situacions actuals, la globalització, els tòpics sobre el caràcter de certes nacionalitats…

DSCF5272b

Com a fet curiós, i per a aquells a qui no acabi de convèncer la temàtica (o el context històric de la història) crec que val la pena destacar el cas de l’Assumpció: ens va confessar que mai havia estat capaç de llegir cap llibre sobre la 2a Guerra Mundial o l’holocaust nazi per la duresa de les històries que s’acostumen a explicar. Aquesta obra, en canvi, l’ha llegida i ha pogut gaudir de la seva lectura. Comentàvem que potser perquè no s’expliquen ni detallen els horrors d’aquest fatídic episodi (recordem de nou que Katherine Kressmann Taylor la va escriure el 1938 i que encara no es coneixia la realitat dels camps de concentració ni els detalls de la persecució que van patir els jueus).

Fins aquí el meu resum de la nostra sessió. Ja sabeu que s’agrairan comentaris d’aquells que no vau poder assistir i de tothom que vulgui afegir qualsevol cosa. Però no puc acabar aquesta entrada sense parlar d’un altre tema: hem tingut la grandíssima sort que la nostra lectura ha coincidit amb la representació teatral del text amb dos actors de luxe com a protagonistes: el Lluís Homar i l’Eduard Fernández. Evidentment, no ens ho podíem perdre i hem organitzat una sortida del Club de Lectura al Teatre Bartrina. Ja us explicarem què tal l’experiència. Si algú més està interessat, que s’ho apunti a l’agenda: dissabte 20 d’abril a les 21’00h.

Aquí trobareu una entrevista molt interessant amb el Lluís Homar, que també dirigeix l’obra: Lluís Homar, sobre ‘Adreça desconeguda’: “La venjança és humana però no és la millor opció”.

“El que més em sorprèn d’aquesta història és veure amb quina facilitat podem deixar de ser persones per convertir-nos en monstres”, diu Homar.

I també podeu consultar la guia de lectura que vam preparar per la sessió.

Adreça desconeguda, de Katherine Kressmann Taylor

Adreça desconeguda, de Kressmann Taylor

20 de març:
Adreça desconeguda, de Kressmann Taylor

Us presentem ja la propera lectura del Club… una gran obra de Katherine Kressmann Taylor i que, tot i que no ha estat premeditat, podríem relacionar amb la resta d’activitats al voltant del Dia de la Dona que es faran durant tot el mes de març al nostre municipi (podeu consultar la nostra agenda per a més informació).

I és que quan va publicar-se Adreça desconeguda, el 1938, va ser considerat un llibre “massa colpidor per ser escrit per una dona”, motiu pel qual el seu home i el seu editor van preferir masculinitzar el nom de l’autora com a Kressman Taylor. Tot i que aquest es va convertir en el pseudònim utilitzat per ella per a la resta de la seva obra, hem considerat important recuperar el seu nom de pila, Katherine, per a encapçalar aquesta entrada.

El llibre explica la història de Martin Schulse, alemany, i Max Eisenstein, jueu nord-americà, que comparteixen una gran amistat i són socis d’una galeria d’art a Califòrnia. L’any 1932, el Martin decideix tornar a Alemanya amb la seva família, mentre el Max es queda a San Francisco per a encarregar-se del negoci comú. Es cartegen amb freqüència des del primer dia, però quan Hitler accedeix al poder, el 1933, la complicitat de les primeres cartes va derivant cap a l’horror.

La narració, que posava al descobert el verí del nazisme davant del públic nord-americà, va ser considerada una obra mestra en poc temps. Gràcies a la correspondència d’aquests dos amics assistirem, no només a la tragèdia de l’Alemanya nazi, sinó també a una altra història més íntima, intemporal i universal que ens mostra la transformació de les relacions entre els dos protagonistes.

Així explica la mateixa autora com va néixer la història:

Poc temps abans de la guerra, uns amics meus alemanys, cultes, intel·lectuals, amb bon cor, van tornar a Alemanya després de viure als Estats Units. En un període molt curt, van convertir-se en nazis fanàtics. Es negaven a escoltar la més mínima crítica contra Hitler. En una visita que van fer a Califòrnia, van trobar-se un antic amic seu pel carrer, un antic amic íntim que era jueu. No hi van voler parlar. L i van girar l’esquena quan ell va voler abraçar-los. Com pot ser que passi una cosa com aquesta?, em vaig preguntar. Com pot ser que canviïn tant, els seus cors? Què els ha fet arribar a demostrar tanta crueltat?

Aquestes preguntes em perseguien i no podia oblidar-les. Vaig començar a investigar Hitler i a llegir els seus discursos i els escrits dels seus consellers. El que vaig descobrir era terrorífic. I el que més em preocupava era que a Amèrica del Nord ningú no era conscient de què passava a Alemanya, i a tothom li era indiferent. El 1938, el moviment aïllacionista era molt fort als Estats Units; els polítics deien que els afers d’Europa no eren cosa nostra i que Alemanya ja anava bé. Però alguns joves havien tornat al país després d’haver estudiat a Alemanya, i explicaven la veritat sobre les atrocitats nazis.

La sessió del Club dedicada a Adreça desconeguda, serà el proper dimecres 20 de març a les 19’00h.

En breu us explicarem com va anar l’última sessió del Club, dedicada a Cròniques de la veritat oculta, de Pere Calders.