L’última trobada del 2013

Aix… que feia molts dies que teníem abandonat el blog del Club de Lectura i ara se’m va acumulant la feina!! Em sap greu però em sembla que hauré de fer una entrada rapideta per a poder passar a altres temes i explicar-vos quines lectures ens esperen pel 2014 i la primera sessió de l’any.

Anem per feina i comencem per explicar quina va ser l’última novel·la del 2013. Per acabar l’any, vam descobrir l’autora irlandesa Anne Enright i la seva novel·la La Trobada, amb la qual va guanyar el premi més prestigiós de les lletres britàniques, el Man Booker. Tot i això, es tracta d’una autora poc coneguda al nostre país i, de fet, fins que va ser guardonada amb el Man Booker també ho era al seu propi país.

La trama de la novel·la gira al voltant d’una trobada familiar (que no es produirà fins al final) provocada per la sobtada mort d’un dels dotze germans d’aquesta gran família irlandesa: el Liam. Tot i això, la veritable protagonista de la novel·la és la Veronica, la germana més propera al Liam i la veu que ens acompanyarà durant tot el relat. Serà ella qui ens explicarà la història peculiar i personal de la seva família, remuntant-se tres generacions enrere, per a trobar sentit a la mort del seu germà (aviat descobrirem que s’ha suïcidat) i al seu propi estat de confusió.

Si passem a la nostra lectura i a les nostres impressions de la novel·la, hem de dir que no va ser una lectura fàcil i que es tracta d’un llibre que requereix paciència. El lector es troba davant d’un text amb una estructura bastant caòtica, amb salts cap endavant i endarrere en el temps i amb episodis o situacions que s’expliquen només a mitges. Això crea una sensació de confusió, de no saber què estàs llegint, que pot dificultar força la lectura.

Un altre dels aspectes que vam comentar va ser l’ús d’un llenguatge molt “sexualitzat”. Les referències sexuals durant tot el text són constants i criden molt l’atenció perquè no apareixen d’una manera natural sinó que sovint desentonen bastant en el context en el qual s’expressen, per la seva cruesa o perquè de cap manera les esperaries allà on són.

No estem creant massa bones expectatives, oi? :p Doncs no és la meva intenció! Sí que és veritat que no ha estat dels llibres que més han agradat del 2013 però també cal dir que, mentre l’opinió generalitzada era força negativa abans de començar la sessió del Club, molts van valorar més positivament la novel·la després de comentar-la entre tots. Ja ho hem dit que no és una lectura fàcil però cal tenir paciència i arribar al final de la novel·la per a trobar-li tot el sentit. És llavors quan ho acabes lligant tot. Perquè tot té la seva explicació: des dels episodis foscos que vas descobrint i completant poc a poc, fins la cruesa del llenguatge o l’escriptura confusa i caòtica, com els propis pensaments de la Veronica.

Si voleu ampliar informació sobre el llibre i l’autora, aquí us deixem la guia que vam preparar per a la sessió del Club i la puntuació mitjana dels lectors del nostre Club de Lectura:

Guía de lectura de La Trobada, d'Anne EnrightValoració mitjana del Club de Lectura: 6,22

Anuncis

Entrada exprés… Quatre germanes, de Jetta Carleton

Quatre germanes, de Jetta Carleton

30 de gener:
Quatre germanes, de Jetta Carleton

Espero no haver-ho de fer molt sovint, però com que tot just estrenem bloc, l’entrada de Quatre germanes, de Jetta Carleton, serà alhora la presentació del llibre i el resum de la sessió del Club sobre ella.

Com a presentació, podem dir que Quatre germanes és el primer i únic llibre publicat per aquesta desconeguda escriptora nord-americana. Amb aquesta novel·la dibuixa els contorns i les interioritats d’una típica (almenys en aparença) família del Missouri dels anys 50: el pare, mestre d’una escola rural; la seva esposa, Callie; i les seves quatre filles: la gran, Jessica; Leonie, la més responsable; la indòmita Mathy, que va deixar els estudis per casar-se amb un pilot acrobàtic, i la petita Mary Jo, que va abandonar la granja de molt jove per treballar a la televisió a Nova York. A partir de l’encontre, narrat al primer capítol, anem coneixent tots els membres del clan i tots aquells que els han envoltat. L’autora ens porta cap al passat i, de tant en tant, ens dóna sorpreses i ens emociona a través dels sentiments d’alguns personatges dels que no esperàvem segons quines reaccions.

Pel que fa a les nostres impressions sobre la lectura, podem dir que és un llibre que ha agradat força a tothom. Els comentaris positius han destacat per sobre dels negatius, que han estat molt pocs, i ha obtingut una valoració mitjana d’un 7’42 (les puntuacions s’han repartit entre el 8, la nota més repetida, i el 6).

Dels aspectes que més han agradat, destaquen:

  • Els personatges, per la seva humanitat i autenticitat. No es tracta de personatges plans ni uniformes, sinó que vas aprofundint en la seva personalitat a mesura que avances en la lectura de la novel·la. Un dels punts més valorats ha estat el fet de no tractar-se de personatges “perfectes”, sinó que tots presenten les seves llums i les seves ombres, els seus desitjos i els seus anhels amagats. Entre tots els personatges, potser caldria destacar el de la Mathy, com el més entranyable, i el del Matthew (el pare), com el més qüestionat.
  • Les magnífiques descripcions de la natura, la vida (i les feines) al camp, el pas de les estacions…
  • Alguns fragments i diàlegs on l’autora mostra la seva habilitat per expressar els sentiments dels personatges d’una manera clara i precisa però, sobretot, amb molta sensibilitat (sense caure en el sentimentalisme).
  • Els girs argumentals… sorprenents (que haureu de descobrir vosaltres mateixos si encara no heu llegit la novel·la).
  • L‘estructura, creada a partir de les diferents visions de cada un dels integrants de la família. La novel·la està dividida en sis capítols. El primer està narrat en primera persona per la Mary Jo, la més petita de les germanes, que s’encarrega de situar-nos en la història, tan geogràficament com temporalment, i on ens fa una primera presentació general de la seva família. A partir d’aquest primer capítol ens trobem amb cinc més, narrats per un narrador omniscient en tercera persona, on coneixerem amb més profunditat el caràcter i la personalitat de cada un dels membres de la família. Tenim, d’aquesta manera, sis retrats que també són sis punts de vista diferents de les vivències d’una mateixa família. Aquesta estructura fa que tota la història es converteixi en una mena de puzle que anem completant poc a poc. També propicia el fet que hi hagi molts detalls que passen desapercebuts en una primera lectura i que prenen nous significats quan els rellegim després de conèixer la història sencera.

 

També vam parlar, però, d’altres coses que no van agradar tant, com:

  • El títol. No vam trobar gaire encertat això de les “quatre” germanes. Tampoc no volem entrar en detalls que puguin revelar parts interessants de l’argument de la novel·la però, si es volia centrar l’atenció del títol en les germanes, creiem que “tres germanes” hagués estat més adequat. De fet, tot i que Quatre germanes hagi estat el títol triat tant per a la traducció catalana com per a la castellana, el títol original de la novel·la era Moonflower vine (en referència a una flor que creix al jardí dels protagonistes i que té la seva importància en la seva vida familiar).
  • Les primeres pàgines. Tot i que, un cop passats els primers capítols, tothom s’ha enganxat a la lectura, hi ha hagut comentaris coincidents en el fet que al principi ha costat “entrar” en la novel·la. El ritme de les primeres pàgines s’ha fet una mica feixuc i la història tampoc no acompanyava gaire… Insisteixo en el fet que no volem fer cap comentari spoiler, però, al principi, la novel·la ofereix la falsa imatge d’una perfecta família americana i no sembla haver-hi massa expectatives d’un argument molt interessant. I, siguem clars: una novel·la on tots els personatges són molt feliços, no hi ha cap conflicte i no passa res que surti de la quotidianitat d’una típica “happy family” americana, no crida massa l’atenció… A partir del capítol dedicat al pare, però, comencem a veure que les coses no són tan perfectes com semblaven i l’argument guanya en interès… (deixem-ho així :p)

Podríem comentar més coses… De fet, a la sessió van sortir més temes, anècdotes i comentaris, però crec que ja està bé com a primera crònica de les nostres trobades.

Us cedeixo la paraula per a què afegiu els vostres comentaris, idees, impressions, puntualitzacions…