Perquè Roald Dahl NO és només per a nens i nenes…

dahl

No podíem desaprofitar la celebració del centenari del naixement de Roald Dahl com a excusa perfecta per a llegir-lo al nostre Club de Lectura.

Perquè sí, perquè som uns grans fans de Roald Dahl i perquè, tot i tractar-se d’un dels autors de literatura infantil i juvenil més coneguts (i reconeguts… Matilda, Charlie i la fàbrica de xocolata, Les bruixes, etc.), creiem que la seva faceta com a  autor de contes per a adults està molt oblidada. I això s’ha d’acabar! 😀

Al nostre Club vam triar una selecció de contes curteta: Intercanvi de parelles i altres contes, que inclou els següents relats (per ordre del que menys al que més va agradar al Club):

  • El Gran Gramatitzador Automàtic (1954). Una genial paròdia del món dels editors i escriptors. Segurament el que menys va agradar perquè tot i que, com la resta, ridiculitza alguna de les passions (o debilitats) humanes, ho fa a través de la crítica d’un món que Roald Dahl devia conéixer a la perfecció però que per a nosaltres pot resultar una mica llunyà.
  • L’Home del Sud (1954). El més macabre de tots els contes d’aquest recull. A molts, la història ens va recordar l’episodi homònim de la sèrie “Alfred Hitchcock presenta…”  Jo només recordava la versió antiga, de 1960 i amb Steve McQueen, però també n’hi ha una altra del 1985. Pel que fa a l’escena de la pel·lícula “Four rooms” de Quentin Tarantino, va ser la Gemma qui va veure el paral·lelisme.
  • Intercanvi de parelles (1974). Què pots fer si t’agrada la dona del teu veí, però ella és totalment fidel al seu marit? Aquest conte us donarà la resposta. Però aneu amb compte… els nostres desitjos es poden convertir en un malson! 😉
  • Espatlla de xai (1954). Imagineu quin ús inesperat se li pot donar a una espatlla de xai? Us deixo també la versió que va fer Alfred Hitchcock el 1958 i una altra del 1979 que pertany a la sèrie “Històries imprevistes”,  emesa durant els primers anys de TV3.  I, tal i com ens va fer adonar l’Anna, que no us estranyi si us recorda a certa pel·lícula de Pedro Almodóvar… sabeu quina?

Però és que, a banda d’això, vam tenir la gran sort d’escoltar tres contes més gràcies a l’esplèndida sessió de contes per a adults (en “vivo y en directo!!”) de la Rosana Andreu: “La pell”, “Camí del cel” i “La senyora Bixby i l’abric del coronel”.

La Rosana, bibliotecària de la Biblioteca Pública Municipal de Cambrils, és tota una experta en la figura de Roald Dahl i una de les responsables del superprograma d’activitats EmbaDAHLits (per cert… ❤ genial, el nom triat!!). Així que va aprofitar per explicar-nos alguns detalls de la vida de l’autor gal·lès: orfe de pare als tres anys, el seu pas per internats dels que va guardar un amarg record, la seva feina a l’Àfrica i després com a pilot durant la Segona Guerra Mundial i alguns moments difícils de la seva vida (mort d’una filla, accident d’un fill amb seqüeles importants, aneurisma de la seva dona…). També ens va recomanar la lectura de les seves obres autobiogràfiques:

  • El nen (1984), sobre les experiències de la seva infància i adolescència.
  • Sol pel món (1986),  continuació de l’anterior, ens narra les seves vivències a l’Àfrica i els seus anys com a pilot durant la Segona Guerra Mundial.
  • Mi año (1993), un viatge autobiogràfic que ens explica un any de la vida de l’autor a través dels canvis de la natura que l’envolta.

Però si voleu una aproximació més breu a la seva biografia, us recomano aquest recorregut per la vida de l’autor a través d’imatges d’algunes adaptacions cinematogràfiques de les seves obres:

O alguna de les següents lectures:

I… com va anar la sessió del Club de Lectura? Doncs la lectura molt bé, va agradar moltíssim; però a l’hora de comentar-la, la veritat és que vam acabar aviat. Ja ens passa. Les sessions de novel·les que agraden molt (i a tothom) són sempre les més curtes. Perquè tots coincidim tant amb les nostres valoracions, que els comentaris acaben ràpid. Haurem d’inventar-nos alguna cosa per donar peu a més comentaris quan tots coincidim!! 😄

Tothom va destacar l’humor, la prosa àgil i els finals sorprenents (imprevistos) que et deixen amb un somriure murri. Cal tenir en compte, però, que una de les històries (“Home del Sud”) no és tan “amable” com la resta de la nostra selecció i que Dahl va escriure més relats que segueixen aquesta línia més macabra o morbosa.

Per tal de completar les impressions sobre l’obra de Roald Dahl, us deixo alguns comentaris que coincideixen força amb les impressions que vam compartir a la nostra sessió:

Su prosa directa y sencilla, sus personajes repletos de vida y su inventiva desbordante continúan seduciendo. Su mundo no es luminoso y optimista, sino cruel y grotesco, pero con grandes dosis de humor e inconformismo.

Rafael Narbona. El Cultural

“es caracteritzen per la seva diversitat, pel seu enginy i, per damunt de tot, per la traça que té de mantenir l’enjòlit, per anar preparant, amb una minuciositat pròpia de qui teixeix una teranyina, la sorpresa final que ens espera a la darrera línia; una darrera línia que, en la majoria de les ocasions, ens deixarà amb la boca oberta.”

Xavier Serrahima. Ara Cultura

“hay humor y crítica a la sociedad contemporánea. Junto a la magia y la fantasía, en sus libros aparece también la maldad y otros defectos del ser humano.”

Biografías y Vida

 

Hem vist ja algunes adaptacions cinematogràfiques dels contes de Roald Dahl, però si voleu aprofundir en aquest tema, us recomano els següents enllaços:

M’estic allargant massa 🙄 … però no he pogut resistir la temptació de compartir amb vosaltres unes quantes curiositats que he anat trobant per la xarxa:

  • L’abecederi de Roald Dahl de la Revista Cavall Fort. Amb il·lustracions d’Òscar Julve i textos de Teresa Duran.

abecedari dahl

El nostre recorregut pel món de Roald Dahl no pot deixar de banda la seva pàgina web oficial. És en anglès. Però teniu hores d’entreteniment assegurat amb informació, fotografies, il·lustracions, activitats i jocs sobre la seva vida, els seus personatges i la seva obra. Fins i tot podreu comprar llibres i molts altres productes de merchandising (làmines amb il·lustracions, calendaris, bosses, tasses, samarretes, jocs… i un llarg etcètera que farà les delícies dels superfans de Dahl) o fer una donació a través del Roald Dahl’s Marvellous Children’s Charity.

I, per acabar, com que molts us vau quedar amb ganes de més Dahl, un parell de bibliografies (amb totes les seves obres en català i en castellà) per tal que pugueu triar i remenar noves lectures. Perquè…

“llegir Roald Dahl és, sens dubte, una de les millors maneres de passar una molt bona estona, i, ensems, d’adonar-se que, sense llibres, les nostres vides serien (més) ensopides i limitades.”

Xavier Serrahima. Ara Cultura

Graham Greene i la tieta Augusta

Graham Greene. Unused art for Random House, by  Richard Kenworthy

Graham Greene. Unused art for Random House, by
Richard Kenworthy (Flickr)

A l’última sessió del Club de Lectura “vam conèixer” el Graham Greene, un dels narradors britànics més llegits. Tot i que a la seva trajectòria literària predominen les novel·les d’intriga i misteri, ens trobem davant una incursió de l’autor en el gènere humorístic. Viatges amb la tieta és, segons el mateix autor, “l’únic llibre que havia escrit només per divertir-se”. De fet, tenia ja 65 anys quan la va escriure i, per tant, una carrera literària d’èxit al seu darrere que el permetia fer allò que realment li venia de gust.

Si voleu informació sobre la biografia de l’autor, us recomano l’article pertinent de la Wikipedia i aquest especial de la Biblioteca Virtual de la Diputació de Barcelona amb motiu del centenari del seu naixement. A mi m’ha sorprès molt descobrir que Graham Greene va compaginar la seva tasca literària amb la d’espia dels serveis d’intel·ligència britànics! I, un altre fet curiós, si us agrada el món de les xarxes socials podeu consultar el seu perfil de Facebook.  ❗

L’edició catalana de Viena Edicions ens presenta així la novel·la:

En l’enterrament de la seva anciana mare, en Henry Pulling, un jubilat de banca solter que frueix duent una vida tranquil·la, metòdica i totalment dedicada a les seves dàlies, coneix la seva tieta Augusta, una dona aventurera i desinhibida. Tot hauria quedat en una encaixada de mans si la tieta Augusta no li hagués demanat que l’acompanyés a casa i si el seu majordom (perquè devia ser un majordom, aquell negre immens…) no hagués tingut la desafortunada idea d’amagar marihuana dins l’urna que contenia les cendres de la difunta senyora Pulling, just abans que arribés la policia…

Una deliciosa novel·la sobre l’alegria de viure la vida al màxim, en què la irresistible tieta Augusta s’haurà d’esforçar per demostrar al seu ensopit nebot que hi ha un món ple de sorpreses més enllà de la tanca del seu jardí de dàlies…

(Aquí podreu llegir les primeres pàgines)

DSCF9320_b

Us adjunto també unes quantes crítiques sobre la novel·la. Us he destacat alguns fragments que m’han semblat interessants però podreu accedir a la crítica sencera clicant als enllaços.

Com en tantes altres de les seves obres, Greene no deixa de dir que, malgrat tot, cal viure amb ganes de viure.

Òscar Montferrer. Avui Cultura

Tot i això és una noveŀla entretinguda que transmet un vitalisme contagiós i demostra que sempre hi haurà persones, com la tieta Augusta, per a les quals l’edat no és més que una qüestió d’actitud.

Carles Valbuena. Time Out

(…) un autor d’una intel·ligència i una sagacitat que sempre donen com a resultat un sentit del humor que no ens convida a evadir-nos, sinó a pensar.”

Damià Alou, Ara Llegim

Viatges amb la tieta forma part d’aquell gènere que vénen a ser les novel·les britàniques amb personatges excèntrics i que dibuixen un paisatge tradicional, definit per les classes socials, amb majordoms sorneguers, festes al jardí i converses de te a les cinc. Tots l’hem vist mil vegades en telesèries, pel·lícules i novel·les, i el seu encant és precisament la repetició d’esquemes ja coneguts.

Jordi Puntí, El Periódico

Si voleu veure a la tieta Augusta “en acció”, no us perdeu la versió cinematogràfica dirigida el 1972 per George Cukor i amb Maggie Smith com a protagonista. A més, la pel·lícula compta amb l’al·licient d’estar parcialment filmada a Espanya i de poder veure la interpretació de José Luis López Vázquez com a Achille Dambreuse, un dels antics amants de la tieta.

I si us he quedat amb ganes de Graham Greene (o si voleu conèixer també el seu registre més conegut, la novel·la negra) aquí teniu el resum d’algunes de les seves obres. Si us animeu amb alguna altra lectura de l’autor, ja ens explicareu!!

DSCF9329_b

Un viatge a la Palestina ocupada amb Michelle Cohen Corasanti

Van passant els dies, jo no trobo el moment de posar-me a redactar les valoracions del Club de les últimes lectures i, com més dies passen, més lectures s’acumulen… I és que avui tornem a tenir sessió amb Com el vent entre els ametllers de Michelle Cohen Corasanti.

DSCF8620_b

La sinopsi d’Ara Llibres, la seva editorial, ens presenta la novel·la així:

L’Ichmad Hamid és un nen palestí superdotat per a les matemàtiques, però massa petit encara per entendre el conflicte polític de la zona on viu amb la seva família. L’empresonament del seu pare per part de l’exèrcit israelià farà que obri els ulls de cop a la realitat i descobreixi què és viure amb la por constant de perdre-ho tot; què és viure en un territori ocupat. Una història de supervivència, un crit de socors a favor de tots els innocents, una alenada d’esperança.

Si voleu fer un tast de les primeres pàgines, ho podeu fer a la web de l’editorial.

A Internet trobareu referències que comparen Com el vent entre els ametllers amb El caçador d’estels, de Khaled Hosseini. Jo, personalment, trobo que aquesta comparació pot crear massa expectatives i, per no desenganyar ningú, crec que caldria puntualitzar que més que comparables, El caçador d’estels va servir d’inspiració a Michelle Cohen Corasanti per a escriure aquesta novel·la.

Cal lloar, però, la intenció de l’autora:

La autora espera que su obra ayude a despertar conciencias en los Estados Unidos, donde “no saben nada” del drama palestino, y “los judíos controlan películas, libros, y todos los medios de comunicación”, lo que hace muy difícil el interés por el conflicto.

“Yo traté de decir lo que estaba pasando y nadie lo quería escuchar”, señala Cohen, que ve en el libro una oportunidad de llegar más fácilmente a los estadounidenses y acercarles lo que se vive en Palestina, como en su día hizo Hosseini con Afganistán.

Fragment de l’article “Como el viento entre los almendros pone al lector en la piel del palestino” a El Confidencial

 

I és que potser el que més sorprèn de la novel·la és la seva autora: Michelle Cohen Corasanti. Una nord-americana de família rica i ferventment sionista que va viure durant set anys a Israel i que, davant el drama del conflicte araboisraelià, es posiciona clarament al costat del poble palestí. Crec que amb aquesta entrevista a El Periódico d’Ernest Alós us en podreu fer un bon retrat seu.

De fet, cada cop són més freqüents les veus jueves que denuncien l’actuació de l’estat d’Israel i que aposten

perquè s’escolti una veu jueva i palestina conjunta, que mostri que un “altre món és possible” i que, a partir d’exemples de col·laboració i diàleg, com a ciutadans compromesos, es pot construir una pau justa.

Fragment de la presentació d’ACP-JUNTS (Associació Catalana de Jueus i Palestins – JUNTS)

 

Per a aquells que vulguin aprofitar la lectura per a fer una mica d’història, aquí teniu uns quants enllaços que us poden ser d’utilitat:

I si voleu aprofundir en la matèria, a la Biblioteca trobareu una bona selecció de llibres i documentals sobre el tema i, fins i tot, una aproximació des del món del còmic:

 

Us deixo també l’enllaç a una entrada més que interessant del blog Tot és una mentida on trobareu testimonis, fotos, vídeos i més enllaços i llibres per continuar ampliant informació.

I després de tanta informació…

  • Què us ha semblat la novel·la?
  • Us ha fet canviar la vostra visió sobre el conflicte àraboisraelià?
  • Ha reforçat la opinió que teníeu al respecte?
  • Què us sembla la relació Ichmad-Abbas i la seva manera d’afrontar la situació que viuen?
  • Què penseu de la decisió del Khaled? Creieu que era la seva única alternativa?
  • I sobre l’evolució del professor Sharon?

Podeu afegir totes les preguntes que la lectura us hagi plantejat i respondre les que més us motivin… Qui comença? 😛

 

 

Intemperie

A contrarellotge i sense estendre’m massa perquè si no es farà l’hora de la sessió i jo encara estaré retocant aquesta entrada, us deixo una petita presentació i uns quants enllaços amb informació sobre Intemperie i el seu autor, Jesús Carrasco. I sí, sé que encara tenim pendent el resum de la sessió de Cançó de bressol, de Chuck Palahniuk. Espero poder posar-me al dia en breu.. 😕

Fotografia extreta de l'entrevista realitzada per Antonio Fontana per l'<a title="Entrevista. Jesús Carrasco. "Intemperie es un western ibérico""

Fotografia extreta de l’entrevista realitzada per Antonio Fontana per l’ABC

Ens trobem davant d’una opera prima que va ser tot un fenomen quan es va publicar el 2013. De fet, resulta estrany que editors de 13 països publiquin simultàniament la primera obra d’un autor… O trobar referències com

“Un debut literario con alma de clásico. La riqueza de Miguel Delibes y la fuerza de Cormac McCarthy fundidas en una voz propia.”

Planeta de Libros

“Basta abrir el libro al azar y leer lo que pille el ojo para darse cuenta de que la novela de Carrasco logra la excelencia.”

Fernando Aramburu

A banda d’això, va ser triat com a llibre de l’any pels llibreters madrilenys. El jurat celebrava l’aparició de

“una voz nueva en el panorama literario español, que es a la vez clásica y moderna; una voz que, con un lenguaje intenso y poderoso, se inscribe en la mejor tradición narrativa de nuestro idioma.”

I no només a Madrid, a Holanda va aconseguir la mateixa distinció i La Vanguardia el destacava també com el llibre més recomanable del 2013.

Pel que fa a l’argument, no pot ser més senzill: Un nen que fuig, no sabem de què, i que acaba creuant-se amb un pastor de cabres que l’acull i l’ajuda en la seva fugida.

Anem ara amb els enllaços d’interès. Entre la gran quantitat d’informació que trobareu a la xarxa, he volgut destacar…

  • Unes quantes entrevistes a l’autor a La Vanguardia, l’ABCEl PaísRevista de LetrasMicro-revista, All Magazine eldiario.es. Aquesta última m’ha semblat curiosa perquè, entre altres temes, parla de biblioteques i de lectures d’adolescència (entre les quals hi ha La plaça del diamant!!).
  • Un fòrum de l’FNAC on Jesús Carrasco respon preguntes dels lectors.
  • Un parell de ressenyes de la novel·la: la de Pepe Rodríguez a elplacerdelalectura.com i la de Ricardo Senabre a El Cultural.
  • Un complet anàlisi de l’obra al bloc Las bizarrías de Belisa.
  • I com que sempre s’agraeix veure els escriptors de carn i ossos, podeu veure l’entrevista que li va fer Óscar López al programa de RTVE Página 2 i aquí sota us deixo un altre vídeo amb l’entrevista que li van fer a la Feria del Libro de Madrid del 2014.

 

I acabem amb un parell de regalets 😉

  1. Tot i que en cap moment d’Intemperie s’especifica el temps ni l’espai en els quals transcorre l’acció, segur que tothom s’imagina l’escenari de la novel·la situant-lo a algun lloc concret de la Península Ibèrica. Si us sóc sincera, jo em vaig deixar guiar pel fet que l’autor hagués nascut a Badajoz i visqués a Sevilla. Però estava equivocada. Aquí teniu una pista (molt explícita) sobre la situació geogràfica d’Intemperie i un reportatge amb fotografies dels paisatges que van inspirar Jesús Carrasco.
  2. Com que es tracta d’una novel·la que va agradar tant al nostre Club de Lectura, m’ha fet molta gràcia trobar unes paraules de Jesús Carrasco parlant de La carretera, de Cormac McCarthy.

“Espero que la mort m’enganxi llegint La carretera. Cap altre llibre ha aconseguit fer-me plorar.”

Extret d’una ressenya de Josep Lambies al Time Out

 

Propera lectura… Cançó de bressol, de Chuck Palahniuk

Com anem amb la lectura del Club d’aquest mes? Vaig avisar que es tractaria d’una lectura diferent i que coneixeríem un autor polèmic i transgressor i crec que no em vaig equivocar gaire…

Charles Michael Chuck Palahniuk, pronunciat “pôlənĭk” (no sé vosaltres però per a mi era un dels grans dubtes), és un escriptor nord-americà conegut, sobretot, per la seva novel·la El Club de la lluita, adaptada al cinema per David Fincher.

Irreverent i provocador, Chuck Palahniuk no deixa indiferent a ningú. Però… què podíem esperar d’un membre de la Cacophony Society?

Es diu que el seu estil és minimalista, punyent i carregat d’humor negre. Els seus personatges estrambòtics, inadaptats i marginals. Les seves escenes impactants, a vegades surrealistes, i els seus temes escabrosos i incòmodes per a molts lectors. De fet, les seves primeres obres van ser rebutjades pels editors en considerar-les massa pertorbadores.

I darrere d’aquest estil tan personal, trobem unes novel·les molt crítiques amb la societat actual. A algun lloc he llegit que a partir de Cançó de bressol les seves obres es poden considerar històries satíriques d’horror. Una descripció una mica estranya però potser sí que en podriem dir així… Si ens basem en la nostra lectura d’aquest mes, la sàtira és present a tota la novel·la i l’horror, tot i que camuflat entre l’humor negre i el surrealisme, també.

Si encara no ho heu fet i us decidiu a llegir Cançó de bressol, prepareu-vos per enfrontar-vos a un puzzle que no es resol fins als últims capítols. Una aparentment inofensiva cançó de bressol és, en realitat, un encanteri que mata a tot aquell qui l’escolta.

Un periodista que investiga les morts inexplicables d’uns nadons descobreix el patró comú: un llibre de poemes, sempre obert per la pàgina 27, on apareix la terrible “cançó esporgadora” que algunes cultures ancestrals cantaven per posar fi al dolor i al sofriment. El protagonista comença aleshores la recerca de tots els exemplars del llibre en companyia del que acaba convertint-se en una espècie de “família” atípica: un periodista cínic i turmentat, una agent immobiliària especialitzada en cases encantades, una bruixa i un ecologista radical.

A la web oficial de la novel·la, Chuck Palahniuk ens explica

“Allò que havia començat com un llibre fosc i divertit sobre la bruixeria es va convertir en una història sobre la constant lluita de poder que és la vida. La lluita entre generacions. Entre persones i animals. Entre homes i dones. Rics i pobres. Individus i institucions. Entre cultures.”

I és que Chuck Palahniuk va començar a treballar en la novel·la que hem llegit en un moment complicat de la seva vida i amb la reflexió sobre el poder de decidir sobre la vida (o la mort) dels altres molt present. La va escriure com a manera de fer front a la seva participació en el judici que va acabar amb la condemna a mort de l’assassí del seu pare.

Si la lectura de Cançó de bressol us ha despertat la curiositat sobre Chuck Palahniuk, aquí teniu uns quants enllaços per ampliar informació:

  • L’entrada dedicada a Chuck Palahniuk a la Wikipedia.
  • La biografia que apareix a la seva pàgina oficial de fans. Veure-ho que es fan dir “The Cult” (la secta). I no m’estranya!! Si feu una ullada a la web, trobareu fins i tot fotos de tatuatges inspirats en l’obra de Chuck Palahniuk. Aquí teniu els inspirats en Cançó de bressol.
  • L’entrada de la Wikipedia sobre la novel·la Cançó de bressol (en anglès).
  • La guia sobre Cançó de bressol del Club del Lectura de la Biblioteca Fages de Climent, de Figueres.
  • Una entrevista amb l’autor.
  • Una ressenya interessant publicada el 2006 a l’Avui. En realitat parla d’El Club de la lluita però m’ha semblat interessant d’incloure perquè tots els comentaris sobre l’estil de l’escriptor es poden aplicar també a Cançó de bressol.
  • Tot i que amb una simple cerca a Internet podeu trobar un munt de ressenyes sobre la novel·la, jo us he seleccionat aquesta i aquesta altra.
  • I, per acabar, una breu presentació de l’obra de l’autor que ens fan des de la Biblioteca de Ca n’Altamira, de Cerdanyola del Vallès. De fet, us deixo amb un fragment d’aquesta presentació.

Chuck Palahniuk és un d’aquells escriptors que a Ca n’Altimira sempre dubtem si recomanar o no. I no és per coses com la violència habitual a totes les seves històries, el seu llenguatge poc polit o el seu interès per les formes més variades de la malaltia i la perversió moral. És, senzillament, perquè tenim comprovat que Palahniuk és una aposta arriscada en matèria de recomanacions. A qui li agrada un llibre seu, a qui connecta amb el seu estil informatiu i sincopat (estil de manual d’instruccions, diuen els seus detractors), amb les seves atmosferes angunioses i amb els seus personatges estranyíssims, limítrofes sempre amb la bogeria i amb la versemblança, li agradaran tots els seus llibres; a qui no, no voldrà tornar a apropar-se mai més a cap llibre que tingui el seu nom a la coberta.

I entrant en matèria per la sessió d’aquesta tarda… en quin grup us situeu vosaltres? Esteu desitjant llegir alguna altra novel·la de Palahniuk? O no us hi tornareu a acostar?

Si formeu part del primer grup, a la Biblioteca Muncipal de Constantí trobareu:

Will Schwalbe i El Club de lectura del final de la teva vida

Tot i que sortim una mica tard, perquè m’hagués agradat tenir aquesta entrada enllestida abans de la sessió del Club, el propòsit d’aquest escrit és proporcionar informació sobre la lectura d’aquest mes: El Club de lectura del final de la teva vida, de Will Schwalbe. La veritat és que, en tractar-se d’un relat autobiogràfic, ja tenim bastanta informació sobre l’autor, però afegim algun detallet més.

Comencem amb algunes fotografies per posar cara als protagonistes. A la primera, teniu una escena de família de finals dels anys 60 (el Will Schwalbe és el de l’esquerra). Les altres fotografies que us he seleccionat són: una del Will i la Mary Anne, la gran protagonista del relat, al 2001; una altra de la Mary Anne en una de les seves estades a l’Afganistan i, per últim, una imatge actual de l’autor.

I altres dades que us volia proporcionar per a complementar la informació que ja coneixem gràcies al llibre són:

  • L’editorial que dirigia Will Schwalbe en iniciar el relat era Hyperion Books. Abans d’això va ser periodista.
  • A mesura que avancem en la lectura, veiem com en Will deixa la seva feina d’editor per a dedicar-se a la publicació d’una pàgina web sobre cuina. Si teniu curiositat per fer-li una ullada és Cookstr.com.
  • El Club de lectura del final de la teva vida va ser el seu primer llibre. Després n’ha publicat un altre, escrit amb David Shipley. Es tracta d’Enviar. Manual de estilo del correo electrónico.
  • Us deixo també l’enllaç al seu compte de Twitter per si el voleu seguir: @WillSch

Altres enllaços que us poden interessar:

Aquest llibre ha seduït ja multitud de lectors nord-americans, no se sap si perquè parla de la mort o dels llibres. Potser perquè, com afirma el seu autor: “Tots estem junts en el club de lectura del final de la nostra vida, tant si ens n’adonem com si no; cada llibre que llegim bé podria ser l’últim, cada conversa, la definitiva”.

Recordant Ana María Matute…

Ana María Matute

Després d’uns quants mesos sense aparèixer per aquí (no gaires, però… :p), torno amb moltes ganes de continuar parlant de les nostres lectures!!! Avui ho havia de fer de l’últim llibre del Club, La venedora d’ous, però dimecres ens assabetàvem que l’Ana Maria Matute ens havia deixat i de seguida em va venir al cap que, tot just fa un any, nosaltres començàvem amb la lectura d’Olvidado rey Gudú. Així que m’han vingut ganes de dedicar-li unes quantes línies…

No m’estendré amb cap resum de la seva vida ni de la seva obra perquè aquests dies tots els diaris i webs culturals en van plens. A més, també podeu rellegir la guia que vam fer per a la sessió d’Olvidado rey Gudú.

Només us deixo amb un parell de frases seves que retraten la seva esència (una en forma d’il·lustració del Juanjo Sáez).

“Siempre he creído, y sigo creyendo, que la imaginación y la fantasía son muy importantes, puesto que forman parte indisoluble de la realidad de nuestra vida.”

 

Il·lustració del Juanjo Sáez

I el documental de la sèrie Imprescindibles de RTVE dedicat a ella. És una mica llarg (gairebé una hora) però val la pena per fer un repàs de la seva vida i la seva obra a través de les seves paraules i de les de gent molt pròxima a ella.

I abans d’acabar, una petició. Jo he de reconèixer que vaig descobrir Ana María Matute gràcies a la programació del Club. No havia llegit mai cap novel·la seva. No per res. Simplement era d’aquelles autores que sempre tens a la llista de pendents i que mai acabes de decidir-te. Així que Olvidado rey Gudú va ser per a mi la primera (i, per ara, única) novel·la d’Ana Maria Matute. I, aprofitant que parlem d’ella, volia demanar alguna recomanació sobre quina podria ser la meva segona novel·la seva. Com que ja hem fet una bona immersió en el seu món fantàstic, havia pensat en alguna cosa més realista: Luciérnagas, potser? Què em dieu? Algú té cap recomanació?