Un mes de setembre completet… comencem amb Miquel Esteve i el marquès de Sade

Doncs sí, se’ns acumula feina per a la propera sessió del Club, el dimecres 24. La sessió del dia 10 es va haver de suspendre per acumulació d’actes de la Diada de l’Onze de Setembre i el 24 de setembre farem sessió doble amb el Joc de Sade i Persèpolis. Una barreja una mica estranya o_O, és veritat, així que hem pensat que potser podríem començar a comentar alguna cosa per aquí… Us animeu?

miquel-esteve

L’autor d’El joc de Sade és el Miquel Esteve, escriptor de les Terres de l’Ebre. Podeu consultar la seva biografia a la Viquipèdia i a la seva pròpia web. Un parell d’aspectes de la seva vida que no he pogut deixar de relacionar amb la novel·la són:

  • La seva trajectòria professional en el món de les finances li ha servit d’inspiració per al protagonista de la novel·la, el Jericó, i algun que altre personatge més?
  • I, quan visita la Blanca a Capçanes, les referències al cultiu del vi em fan pensar també en el canvi de rumb professional que el mateix Miquel Esteve va realitzar per a dedicar-se a l’agricultura, en concret, a l’elaboració i comercialització d’oli d’oliva (a més a més de l’escriptura, és clar!). Aquesta sensibilitat per parlar de la terra i del seu cultiu que a la novel·la s’expressa en paraules de la Isabel, germana de la Paula, s’han d’entendre com a pròpies de l’autor?

Per als que encara no hàgiu llegit la novel·la, si us voleu fer una idea del seu argument, podeu llegir la sinopsis que en fa l’editorial:

Submergeix-te en una fantasia desenfrenada on el sexe, el misteri, la infidelitat, la banalitat, l’amor, la traïció i les ànsies d’una segona oportunitat fustiguen les vides d’uns personatges que es veuran atrapats en un joc voluptuós i malèvol ideat per una ment tan sensual i apassionada com delirant.

Jericó, un empresari en procés de fallida econòmica i amb un matrimoni que s’ensorra, demana al cambrer d’un pub on sol anar per la tarda l’adreça d’un local amb ambient diferent, a la recerca d’emocions distintes que l’ajudin a oblidar el seu drama vital. El cambrer li proporciona una targeta amb un nom “Donatien”, un telèfon mòbil i una contrasenya: “Els infortunis de la virtut”. L’empresari hi contacta i acudeix a l’adreça del casc antic de Barcelona que li donen. Des d’aquella mateixa nit es veurà immers en un joc sàdic, en una orgia instituïda com un culte subterrani on les pràctiques amatòries extremes pretenen perpetuar l’esperit llibertí del marquès de Sade a través del temps.

P1000929b

I per començar amb algun comentari sobre la lectura i algun dels temes que potser podríem tractar el dia de la sessió:

  • Jo la primera pregunta que em faig és: considereu El joc de Sade una novel·la eròtica? Val a dir que la vam triar per això. A l’hora de fer la programació del 2014 es va proposar de llegir una novel·la eròtica i aquesta va ser la triada. Un cop llegida, però, jo diria que es tracta més aviat d’un thriller que d’una novel·la eròtica. Sí, no podem negar que a la novel·la hi ha sexe explícit però… això la converteix en novel·la eròtica?
  • Què us ha semblat la manera d’escriure i el vocabulari emprat per l’autor? A mi és potser un dels aspectes que més m’ha sorprès.
  • L’autor ha confirmat que està escrivint una segona part de la novel·la. Com creieu que serà la vida del Jericó després de la seva experiència al joc de Sade?
  • Què us ha semblat la figura del marquès de Sade? El fet de donar nom al mot “sadisme” fa que, poc o molt, tots tinguem alguna referència del personatge, però coneixíeu la seva vida i el seu pensament? Heu llegit alguna de les seves obres?

Si encara no heu llegit El joc de Sade i us pica la curiositat, que no us faci enrere el poc temps fins a la nostra reunió. Es tracta d’una lectura amena, que sap mantenir l’interès i et manté enganxat a les seves pàgines fins al final. O sigui que… estic segura que en el cap de setmana la podeu deixar enllestida. I això que he de reconèixer que jo tenia les meves reserves i no sabia si m’acabaria de fer el pes! Tot i que potser no cal arribar al final per descobrir l’assassí (es pot intuir abans), crec que no podreu parar de llegir fins saber què passarà amb el Jericó, com acabarà la seva història i si podrà sortir indemne d’aquest pervers i perillós joc en el que s’ha vist immers. A més, trobo que és una d’aquelles novel·les amb diferents nivells de lectura, d’aquelles que et permet quedar-te amb la història superficial o aprofundir en tot el rerefons filosòfic i psicològic que el Miquel Esteve va desenvolupant.

Si voleu més informació sobre la novel·la i el seu autor:

I, per acabar, un regalet en forma d’enllaç: 5 novel·les eròtiques (més enllà de Cinquanta ombres d’en Grey). Una entrada mooolt interessant sobre la novel·la eròtica, amb recomanacions que potser podríem considerar per a properes lectures del Club!! Per quina voteu? 😛

Jo ho deixo aquí per ara. El dimecres 24 de setembre ens veiem i en continuem parlant!! Si voleu començar a fer aquí els vostres comentaris, seran molt ben rebuts i ens donaran més “material” per a la nostra xerrada del Club. Animeu-vos!!

2014_09Set_Esteve_Miquel-page-0012014_09Set_Esteve_Miquel-page-002

Anuncis

Llegint A sang freda

DSCF6206bL’últim dimecres de maig vam fer la sessió del Club de Lectura dedicada a Truman Capote i a una de les seves obres més importants: A sang freda. Important en la seva trajectòria literària i, important també, pel que va significar pel mateix Truman Capote a nivell personal i íntim.

En l’aspecte literari, A sang freda va suposar la “creació” d’un nou gènere literari: la novel·la de no ficció, caracteritzada per la combinació de tècniques literàries amb elements propis de la investigació periodística i amb la base d’un argument centrat en fets reals. Tot i que, en realitat, no va ser la primera novel·la de no ficció de la història (el mateix Truman Capote ja havia fet un intent previ amb The Muses are heard, el 1956, i altres autors havien escrit també novel·les que podien ser considerades com a tals), sí que cal reconèixer el mèrit de Capote en “normalitzar” aquest gènere o posar-lo a l’alçada de la resta de gèneres narratius.

El fet d’explicar una història real va ser precisament un dels aspectes que més es va valorar a la sessió del Club de Lectura. I, sobretot, per no caure en el recurs fàcil d’esplaiar-se en detalls sòrdids i morbosos. Tot i que sí, a la novel·la s’explica l’assassinat de la família Clutter “a sang freda”, Capote es concentra més en la reconstrucció de la vida i la personalitat dels dos assassins, en com van arribar a aquella casa i a aquella família, que no pas en el moment concret de l’assassinat.

Vam parlar també de la gran capacitat narrativa de Truman Capote, capaç de fer mantenir l’interès per allò que està explicant fins i tot quan el lector coneix el desenllaç de la història des del començament. Tot i això, la seva gran habilitat descriptiva va generar comentaris que, tot i semblar contradictoris, no ho són en absolut. D’una banda, el reconeixement pel seu llenguatge tan precís i per una narració plena de detalls. De l’altra, un “però” que molts vam comentar: alguns fragments resulten excessivament llargs. Suposo que devia ser difícil reconcentrar els sis anys d’exhaustiva investigació i els més de sis mil folis de documentació que Capote va arribar a reunir. Com a curiositat, va ser justament Harper Lee (autora de Matar un rossinyol, una de les novel·les que més van agradar de les lectures del 2012) la persona que va viatjar fins a Kansas amb Capote i el va ajudar en aquesta descomunal tasca.

Truman Capote i Harper Lee

Truman Capote i Harper Lee

Pel que fa a les repercussions en l’àmbit personal, A sang freda va consolidar el camí que Truman Capote havia iniciat amb Esmorzar al Tiffany’s i el va convertir en tot allò que havia somiat sempre: un home ric i famós i un dels escriptors més coneguts dels Estats Units. Però va pagar un alt preu. En primer lloc, pel trasbals que va suposar conèixer els dos assassins i, especialment, un d’ells, Perry Smith. La vida de Perry i Truman tenien massa punts en comú (una infància desgraciada, una mare alcohòlica, problemes d’exclusió social, aptituds artístiques…) perquè Truman no acabés identificant-se amb ell. D’altra banda, el procés d’escriptura i publicació del llibre va estar ple d’entrebancs i endarreriments relacionats amb les contínues apel·lacions del cas als tribunals, i això va acabar provocant un greu dilema moral a l’autor: volia acabar i publicar el seu llibre, però això significaria la mort de dues persones que el consideraven el seu amic i benefactor. En tot cas, A sang freda va marcar un abans i un després en la seva vida.

“Escribir el libro no me resultó tan difícil como tener que vivir con él”, comentaría. “Todo ese maldito asunto, día a día y día a día. Fue mortificante, una verdadera fuente de ansiedad, tan desolador, tan anonadante, y… tan triste.”

“Estoy terminando las últimas páginas de mi libro, tengo que librarme de él pase lo que pase. Casi diría que ya no me importa un cojón lo que suceda. Acabaré volviéndome loco (y te aseguro que no es una simple frase dicha a la ligera). ¡Al demonio con todo!”

“Ha sido una terrible experiencia y nunca la superaré. Algún día intentaré explicarte. Pero de momento estoy demasiado destrozado. Con los años llegué a sentir apego hacia Perry. Y también hacia Dick.”

“Nadie sabrá nunca lo que A sangre fría se llevó de mí”, diría. “Me chupó hasta la médula de los huesos. Por poco acaba conmigo. Creo que, en cierto modo, acabó conmigo. Antes de empezar yo era una persona bastante equilibrada. Luego, no sé qué me sucedió. Sencillamente es que no puedo olvidarlo, especialmente los ahorcamientos al final. ¡Espantoso!”

Fragments extrets de Truman Capote. La biografía definitiva, de Gerald Clarke

I fins aquí una selecció d’algunes de les impressions que vam comentar el dia de la sessió, però m’he guardat un petit secret pel final. I és que, gràcies a una amable invitació de l’Anna, vam canviar el nostre lloc habitual de reunió pel seu estudi i ens va fer enveja (de la sana) amb les magnífiques vistes que té. Us aviso que els meus dots de fotògrafa deixen molt a desitjar, però… aquí teniu una petita mostra de les vistes i la gent del Club de Lectura gaudint d’elles :p

I, com sempre, queden al tinter molts altres temes tractats com les relectures (sou dels que torneu a llegir els llibres que us han agradat?), els e-books (substituiran els llibres en paper?) o les lectures que han marcat les nostres vides però… crec que cadascun d’ells donaria per a una entrada sencera.

Així que, us deixo amb la guia que vam preparar per la sessió del Club de Lectura i un altre dia serà…

2013_05Mai_Capote_ASangFreda1

Valoració mitjana segons el Club de Lectura: 7,42

Presentem la següent lectura del Club: A sang freda, de Truman Capote

29 de maig: A sang freda, de Truman Capote

29 de maig: A sang freda, de Truman Capote

Ja s’acosta el dia de la propera reunió del Club de Lectura i toca presentació de la novel·la del llibre que comentarem. Sí, sí i mantinc el text ratllat perquè aquesta pot ser una de les primeres preguntes a plantejar a la sessió del Club: ens trobem davant d’una novel·la o no podem considerar-la com a tal?

Els dubtes sorgeixen de la mateixa història. Perquè, tot i que Capote la relata fent servir tècniques literàries, ens està explicant una història real. A més, la intenció de l’autor no és ficcionalitzar els fets narrats, sinó que procura explicar-los tan fidelment com sigui possible. De fet, ens trobem davant de la que va ser anomenada la primera novel·la de no ficció i, per a la seva elaboració, Truman Capote va realitzar una important tasca d’investigació periodística amb entrevistes a totes les persones relacionades amb el cas (policies, coneguts de la família assassinada i, fins i tot, als mateixos assassins).

A sang freda, va ser la novel·la que va consagrar definitivament Truman Capote com un dels grans de la literatura nord-americana del segle XX. Ens trasllada a un petit poble de Kansas, Holcomb, on el 15 de novembre de 1959, els quatre membres de la família Clutter van ser salvatgement assassinats a casa seva. Els crims eren, aparentment, sense motius, i no es van trobar les claus que permetessin identificar els assassins. Cinc anys després, Dick Hickcock i Perry Smith van morir executats com a culpables de les morts.

El relat ens proporcionarà un minuciós i acurat retrat tant de la família assassinada, els Clutter, que eren l’arquetip del somni americà dels 50: gent pròspera, que vivia de l’agricultura, religiosos, generosos i treballadors; com dels assassins.

I, per ara, no direm res més. Us convidem a compartir amb nosaltres els comentaris que la lectura us hagi inspirat, ja sigui en aquest blog o a la nostra reunió del proper 29 de maig, a les 19’00h, com sempre. Això sí, en aquesta ocasió canviarem d’escenari i ens traslladarem a un lloc molt especial. Al resum de la propera sessió us ho expliquem… :p