Will Schwalbe i El Club de lectura del final de la teva vida

Tot i que sortim una mica tard, perquè m’hagués agradat tenir aquesta entrada enllestida abans de la sessió del Club, el propòsit d’aquest escrit és proporcionar informació sobre la lectura d’aquest mes: El Club de lectura del final de la teva vida, de Will Schwalbe. La veritat és que, en tractar-se d’un relat autobiogràfic, ja tenim bastanta informació sobre l’autor, però afegim algun detallet més.

Comencem amb algunes fotografies per posar cara als protagonistes. A la primera, teniu una escena de família de finals dels anys 60 (el Will Schwalbe és el de l’esquerra). Les altres fotografies que us he seleccionat són: una del Will i la Mary Anne, la gran protagonista del relat, al 2001; una altra de la Mary Anne en una de les seves estades a l’Afganistan i, per últim, una imatge actual de l’autor.

I altres dades que us volia proporcionar per a complementar la informació que ja coneixem gràcies al llibre són:

  • L’editorial que dirigia Will Schwalbe en iniciar el relat era Hyperion Books. Abans d’això va ser periodista.
  • A mesura que avancem en la lectura, veiem com en Will deixa la seva feina d’editor per a dedicar-se a la publicació d’una pàgina web sobre cuina. Si teniu curiositat per fer-li una ullada és Cookstr.com.
  • El Club de lectura del final de la teva vida va ser el seu primer llibre. Després n’ha publicat un altre, escrit amb David Shipley. Es tracta d’Enviar. Manual de estilo del correo electrónico.
  • Us deixo també l’enllaç al seu compte de Twitter per si el voleu seguir: @WillSch

Altres enllaços que us poden interessar:

Aquest llibre ha seduït ja multitud de lectors nord-americans, no se sap si perquè parla de la mort o dels llibres. Potser perquè, com afirma el seu autor: “Tots estem junts en el club de lectura del final de la nostra vida, tant si ens n’adonem com si no; cada llibre que llegim bé podria ser l’últim, cada conversa, la definitiva”.

Comencem el 2015 parlant de llibres: El club de lectura del final de la teva vida, de Will Schalwe

2015_01Gen_ClubdeLecturaFinalVida_GranDoncs sí, comencem el 2015 amb un llibre que parla de molts altres llibres i d’una experiència que ens és molt propera: pertànyer a un club de lectura.

Però el club de lectura de Will Schwalbe és un club de lectura especial: per la quantitat de lectors que el formen, només dos (una mare i un fill), i per les condicions en les quals es crea, ja que les seves sessions es realitzen durant les hores que comparteixen mare i fill mentre la primera rep sessions de quimioteràpia.

El nostre club de lectura es va iniciar de manera formal amb el moca i amb una de les preguntes més informals que dues persones poden fer-se l’una a l’altra: “Què estàs llegint?”, una pregunta una mica estranya avui dia. Sovint en les pauses d’una conversació la gent demana: “Quines pel·lícules has vist?” o “On te’n vas de vacances?”. Ja no poden assumir, com quan jo era petit, que tothom està llegint alguna cosa. Però és una pregunta que la mare i jo ens fèiem l’un a l’altre des que tinc memòria. Així que un dia de novembre, passant l’estona entre que treien sang a la mare i vèiem el metge (abans de la quimio), vaig deixar anar aquesta pregunta.

Això farà, inevitablement, que els llibres comparteixin protagonisme amb la mort. Tot i que no sabria dir si Will Schalwe i la seva mare (les dues veus d’aquest relat autobiogràfic) ens parlen més de mort o de vida. Què en penseu?

Aquest podria ser un dels temes de la nostra sessió del Club. Però també hem de parlar dels llibres que llegeixen en el seu particular club de lectura, de les lectures que han coincidit amb les del nostre Club i d’altres temes relacionats amb els llibres i la lectura que apareixen a les seves converses (les frases inicials de les novel·les, si llegim el final de les novel·les abans d’arribar-hi, si ens agraden més els llibres en paper o el llibre electrònic…) Tot això i més. Tindrem temps de tot?

Ens veiem el proper dimecres (28 de gener) a les 19’00 h. a la Biblioteca. Bona lectura!!

Un mes de setembre completet… comencem amb Miquel Esteve i el marquès de Sade

Doncs sí, se’ns acumula feina per a la propera sessió del Club, el dimecres 24. La sessió del dia 10 es va haver de suspendre per acumulació d’actes de la Diada de l’Onze de Setembre i el 24 de setembre farem sessió doble amb el Joc de Sade i Persèpolis. Una barreja una mica estranya o_O, és veritat, així que hem pensat que potser podríem començar a comentar alguna cosa per aquí… Us animeu?

miquel-esteve

L’autor d’El joc de Sade és el Miquel Esteve, escriptor de les Terres de l’Ebre. Podeu consultar la seva biografia a la Viquipèdia i a la seva pròpia web. Un parell d’aspectes de la seva vida que no he pogut deixar de relacionar amb la novel·la són:

  • La seva trajectòria professional en el món de les finances li ha servit d’inspiració per al protagonista de la novel·la, el Jericó, i algun que altre personatge més?
  • I, quan visita la Blanca a Capçanes, les referències al cultiu del vi em fan pensar també en el canvi de rumb professional que el mateix Miquel Esteve va realitzar per a dedicar-se a l’agricultura, en concret, a l’elaboració i comercialització d’oli d’oliva (a més a més de l’escriptura, és clar!). Aquesta sensibilitat per parlar de la terra i del seu cultiu que a la novel·la s’expressa en paraules de la Isabel, germana de la Paula, s’han d’entendre com a pròpies de l’autor?

Per als que encara no hàgiu llegit la novel·la, si us voleu fer una idea del seu argument, podeu llegir la sinopsis que en fa l’editorial:

Submergeix-te en una fantasia desenfrenada on el sexe, el misteri, la infidelitat, la banalitat, l’amor, la traïció i les ànsies d’una segona oportunitat fustiguen les vides d’uns personatges que es veuran atrapats en un joc voluptuós i malèvol ideat per una ment tan sensual i apassionada com delirant.

Jericó, un empresari en procés de fallida econòmica i amb un matrimoni que s’ensorra, demana al cambrer d’un pub on sol anar per la tarda l’adreça d’un local amb ambient diferent, a la recerca d’emocions distintes que l’ajudin a oblidar el seu drama vital. El cambrer li proporciona una targeta amb un nom “Donatien”, un telèfon mòbil i una contrasenya: “Els infortunis de la virtut”. L’empresari hi contacta i acudeix a l’adreça del casc antic de Barcelona que li donen. Des d’aquella mateixa nit es veurà immers en un joc sàdic, en una orgia instituïda com un culte subterrani on les pràctiques amatòries extremes pretenen perpetuar l’esperit llibertí del marquès de Sade a través del temps.

P1000929b

I per començar amb algun comentari sobre la lectura i algun dels temes que potser podríem tractar el dia de la sessió:

  • Jo la primera pregunta que em faig és: considereu El joc de Sade una novel·la eròtica? Val a dir que la vam triar per això. A l’hora de fer la programació del 2014 es va proposar de llegir una novel·la eròtica i aquesta va ser la triada. Un cop llegida, però, jo diria que es tracta més aviat d’un thriller que d’una novel·la eròtica. Sí, no podem negar que a la novel·la hi ha sexe explícit però… això la converteix en novel·la eròtica?
  • Què us ha semblat la manera d’escriure i el vocabulari emprat per l’autor? A mi és potser un dels aspectes que més m’ha sorprès.
  • L’autor ha confirmat que està escrivint una segona part de la novel·la. Com creieu que serà la vida del Jericó després de la seva experiència al joc de Sade?
  • Què us ha semblat la figura del marquès de Sade? El fet de donar nom al mot “sadisme” fa que, poc o molt, tots tinguem alguna referència del personatge, però coneixíeu la seva vida i el seu pensament? Heu llegit alguna de les seves obres?

Si encara no heu llegit El joc de Sade i us pica la curiositat, que no us faci enrere el poc temps fins a la nostra reunió. Es tracta d’una lectura amena, que sap mantenir l’interès i et manté enganxat a les seves pàgines fins al final. O sigui que… estic segura que en el cap de setmana la podeu deixar enllestida. I això que he de reconèixer que jo tenia les meves reserves i no sabia si m’acabaria de fer el pes! Tot i que potser no cal arribar al final per descobrir l’assassí (es pot intuir abans), crec que no podreu parar de llegir fins saber què passarà amb el Jericó, com acabarà la seva història i si podrà sortir indemne d’aquest pervers i perillós joc en el que s’ha vist immers. A més, trobo que és una d’aquelles novel·les amb diferents nivells de lectura, d’aquelles que et permet quedar-te amb la història superficial o aprofundir en tot el rerefons filosòfic i psicològic que el Miquel Esteve va desenvolupant.

Si voleu més informació sobre la novel·la i el seu autor:

I, per acabar, un regalet en forma d’enllaç: 5 novel·les eròtiques (més enllà de Cinquanta ombres d’en Grey). Una entrada mooolt interessant sobre la novel·la eròtica, amb recomanacions que potser podríem considerar per a properes lectures del Club!! Per quina voteu? 😛

Jo ho deixo aquí per ara. El dimecres 24 de setembre ens veiem i en continuem parlant!! Si voleu començar a fer aquí els vostres comentaris, seran molt ben rebuts i ens donaran més “material” per a la nostra xerrada del Club. Animeu-vos!!

2014_09Set_Esteve_Miquel-page-0012014_09Set_Esteve_Miquel-page-002

La història de La venedora d’ous

L’entrada d’avui serà una mica estranya. Estranya perquè apareix tard, molt tard, després de dos mesos de descans del Club de Lectura…. (em sap greu! 😕 ) I estranya, sobretot, perquè és la primera vegada que parlo d’una lectura sense haver assistit a la sessió del Club (primera vegada i espero que última!!) Així que… a veure com surt!

Tot i no haver compartit els comentaris de la sessió del Club, sí que m’he informat una mica i puc explicar alguna cosa del que vau comentar (gràcies, Mari!!! 😛 ). En general, m’he quedat amb la idea que el llibre va agradar molt per la manera planera, senzilla i, sobretot, tan humana de tractar un tema tan dur com el de la persecució de jueus durant la 2a Guerra Mundial i per la força i el carisma de la protagonista (i heroïna) de la novel·la, l’Eva.

P1000714b_b

De tots els aspectes que podríem comentar, jo em quedo amb tres que crec que destaquen per sobre de la resta:

  • L’escenari i el temps de la novel·la: l’Alemanya de la 2a Guerra Mundial. Sí, és veritat, es tracta d’un altre llibre sobre la 2a Guerra Mundial, un tema molt explotat (massa i tot) i que, per això mateix, avorreix a molta gent. Per a tots aquests que us faci mandra el tema, podem dir que, en aquest cas, cal valorar una aproximació “novedosa” en el sentit que se’ns explica la història des del punt de vista de camperols de l’Alemanya rural per a qui Hitler i les seves idees quedaven molt lluny. Per cert, em va sorprendre que en cap moment de la novel·la aparegui el seu nom, sempre es parla d’ell indirectament, anomenant-lo el “líder”.

Pel que fa a la gran quantitat de novel·les sobre el nazisme i la 2a Guerra Mundial, estava pensant que el nostre Club de Lectura pot ser un bon exemple!! Us heu fixat que hem llegit ja un bon grapat de llibres sobre el tema? Aquí va la llista (si em deixo algun digueu-m’ho!): Diari de Praga, 1941-1942, de Petr Ginz; La Lladre de llibres, de Markus Zusak; Maus. Relat d’un supervivent, d’Art Spiegel; La Societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey, de Mary Ann Shaffer; Adreça desconeguda, de Katherine Kressmann Taylor i, ara, La Venedora d’ous, de Linda C. Cirino. Tot i la insistència amb el tema, crec que hi ha bastanta varietat dintre de la similitud… no trobeu?

  • La protagonista. Ens permet ser testimonis de com una dona camperola bastant ingènua i innocent (almenys al principi de la novel·la) pren consciència de la crua realitat del seu país. De fet, la trama de la novel·la avança de la mà de l’evolució que fa l’Eva. Com comentava el Francesc al programa de ràdio, una evolució en tots els aspectes de l’ésser humà: el despertar emocional i sentimental a l’amor, el despertar a la realitat i a l’època històrica que viu i el despertar a prendre les seves pròpies decisions sense deixar-se emportar per altres (els seus fills, el seu home, els inspectors…)

Ningú no m’havia demanat mai que em fes una opinió dels jueus. Sabia que a les grans ciutats n’hi vivien, però no sabia què hi feien ni per què hi feien nosa. Sabia que no els volien, però no en sabia el perquè. Per mi era una cosa de les ciutats, igual que els telèfons. Si fos de ciutat ho sabria, però a casa ja en teníem prou amb els nostres problemes. En aquella època passava moltes hores al poble, però allà tampoc no es parlava de res més que de sobreviure, de la manera d’enganyar el departament d’agricultura i del futur. Mai dels jueu.

  • La història d’amor entre l’Eva i el Nathanael, un jueu que fuig de la persecució que pateixen i es refugia al galliner de la granja de l’Eva. Una història d’amor que, tot i les dificultats i la cruesa de la situació en què es desenvolupa, sabem que no hagués estat possible de cap altra manera. El gran dubte que se’ns planteja és: es tracta realment d’amor en el cas del Nathanael? O és simplement agraïment i sentiments fruit de la desesperança?

Jo em deixava portar per la passió, sense reserves. Tinc la sensació que era molt més forta que no pas la seva. Sempre he pensat que ell ho veia més com una manera de pagar un deute, per dir-ho d’alguna manera, que una altra cosa, una mena d’equilibri de forces. Era la manera de tornar-me el favor que em devia.

P1000715b_b

Si hem de trobar alguna pega a la novel·la, al programa de ràdio vau parlar del final, massa curt i massa ràpid. Voldria parlar més d’aquest final, però no vull donar cap pista a qui encara no hagi llegit la novel·la així que… qui vulgui saber alguna cosa més (poca i no estrictament sobre els fets de la novel·la) us trameto al programa de ràdio. I, per a la resta, només direm que es tracta també d’un final diferent al que ens tenen acostumats les novel·les sobre aquesta època.

I jo, a títol personal, encara afegiria una altra petita pega: la veu de la protagonista. Sé que, en general, és un dels aspectes que més va agradar de la lectura; però a mi no em va acabar de convèncer el personatge de l’Eva i la seva evolució. Em va costar molt de creure-me-la. Em resultava difícil imaginar-me una dona de camp, que mai ha sortit de casa seva, expressant-se com ella ho fa i prenent algunes de les decisions que pren. És veritat que a mesura que vas avançant en la lectura ja no t’ho planteges, perquè t'”acostumes” a la manera com l’autora presenta el personatge però, durant els primers capítols, era un aspecte que em grinyolava moltíssim i feia que no em cregués la novel·la. Li va passar a algú més?

Doncs fins aquí hem arribat! Trobareu més comentaris de la novel·la al programa de ràdio que van fer la Mari, la Gemma, l’Ángeles i el Francesc a Constantí Ràdio (el podeu escoltar des de la Ràdio a la carta, arxiu del 26/06/2014) i us convido a fer els vostres comentaris a aquest espai. Ja per acabar, us deixo també la guia que van fer a la Biblioteca per a la sessió.

Guia del Club de LecturaGuia del Club de Lectura

Valoració mitjana del Club de Lectura: 8,3