Recordant Ana María Matute…

Ana María Matute

Després d’uns quants mesos sense aparèixer per aquí (no gaires, però… :p), torno amb moltes ganes de continuar parlant de les nostres lectures!!! Avui ho havia de fer de l’últim llibre del Club, La venedora d’ous, però dimecres ens assabetàvem que l’Ana Maria Matute ens havia deixat i de seguida em va venir al cap que, tot just fa un any, nosaltres començàvem amb la lectura d’Olvidado rey Gudú. Així que m’han vingut ganes de dedicar-li unes quantes línies…

No m’estendré amb cap resum de la seva vida ni de la seva obra perquè aquests dies tots els diaris i webs culturals en van plens. A més, també podeu rellegir la guia que vam fer per a la sessió d’Olvidado rey Gudú.

Només us deixo amb un parell de frases seves que retraten la seva esència (una en forma d’il·lustració del Juanjo Sáez).

“Siempre he creído, y sigo creyendo, que la imaginación y la fantasía son muy importantes, puesto que forman parte indisoluble de la realidad de nuestra vida.”

 

Il·lustració del Juanjo Sáez

I el documental de la sèrie Imprescindibles de RTVE dedicat a ella. És una mica llarg (gairebé una hora) però val la pena per fer un repàs de la seva vida i la seva obra a través de les seves paraules i de les de gent molt pròxima a ella.

I abans d’acabar, una petició. Jo he de reconèixer que vaig descobrir Ana María Matute gràcies a la programació del Club. No havia llegit mai cap novel·la seva. No per res. Simplement era d’aquelles autores que sempre tens a la llista de pendents i que mai acabes de decidir-te. Així que Olvidado rey Gudú va ser per a mi la primera (i, per ara, única) novel·la d’Ana Maria Matute. I, aprofitant que parlem d’ella, volia demanar alguna recomanació sobre quina podria ser la meva segona novel·la seva. Com que ja hem fet una bona immersió en el seu món fantàstic, havia pensat en alguna cosa més realista: Luciérnagas, potser? Què em dieu? Algú té cap recomanació?

 

Anuncis

Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni els contes d’Alice Munro

Aquest mes de maig hem llegit Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni d’Alice Munro.

Escriptora de contes canadenca de 83 anys. Va rebre entre d’altres el Premi Nobel de Literatura 2013, per ser mestra del conte contemporani.

 

Recull de nou contes en un comptat rural del sud-est canadenc. La majoria de les protagonistes són dones de diferents edats que s’enfronten a alguna situació de trencament de la seva vida quotidiana.

Us deixo amb la guia  i us animo a compartir amb nosaltres els vostres comentaris:

2014_05Maig_AliceMunro-page-001

2014_05Maig_AliceMunro-page-002

Camí de Sirga, de Jesús Moncada

Aquest mes d’abril hem llegit Camí de Sirga de Jesús Moncada.

Lent i meticulós a l’hora d’elaborar la seva escriptura, optà, en un moment determinat, per deixar de banda la pintura i dedicar-se de ple a la redacció de les seves obres i a enllestir els encàrrecs i traduccions per a diferents editorials.

 

La trama s’inicia a Mequinensa, tot just en el moment que el drama de la desaparició es presenta de forma física davant del poble, quan “Pilars i parets mestres van esberlar-se bruscament” a l’hora d’enderrocar la primera casa.
A causa d’aquesta lenta i agònica destrucció del poble (que morirà ofegat sota les aigües del pantà), s’aixeca la pols antiga que envaeix les cases, i es desperten els records que es fan presents i conviuen amb la gent.
La lluita de classes que ha separat els rics dels pobres al llarg de tot el segle també és molt present; però aquesta separació es veu diluïda per quelcom de més important, de més transcendent, de quelcom que fusiona les ànimes dels vilatans i vilatanes de Mequinensa: el Riu.
 Us deixo amb la guia  i us animo a compartir amb nosaltres els vostres comentaris:
2014_04Abr_Moncada_Jesús-page-001
2014_04Abr_Moncada_Jesús-page-002

Properament al club de lectura

Marianne_Fredriksson

Les filles de Hanna, és la novel·la més famosa de l’escriptora i periodista sueca Marianne Frediksson.

Amb una inusitada capacitat d’implicar el lector en els avatars dels seus personatges, Marianne Fredriksson ha compost una bella història sobre els conflictes, penes i alegries de tres dones escandinaves àvia, mare i filla representatives de tres èpoques molt diferents en l’evolució de la història europea contemporània. Amb la societat de Suècia de teló de fons, Marianne Frediksson ens ofereix no tant sols un retrat de cadascuna de les dones, sinó també una punyent reflexió sobre l’amor i sobre el paper de les dones en el món.

Indignació, de Philip Roth

Que se’ns acumula la feina, i encara no hem penjat els comentaris de la darrera sessió del club de lectura!

Avui us presento a Philip Roth, un escriptor nord-americà d’origen jueu, de 81 anys. Té més de 30 obres a les seves espatlles, i és molt conegut a la seva terra pel seu estil enèrgic a l’hora de narrar. Alguns potser el coneixeu, per la novel·la que el va portar a la fama, El trastorn de Portnoy, o us sona per un dels seus darrers premis, el Premi príncep d’Astúries de les lletres del 2012. Sigui com sigui, us convido a endinsar-vos en el món d’en Philip Roth.

Va ser Indignació la novel·la que vam triar pel club i que vam comentar el passat 26 de febrer a la biblioteca. Tot i la fredor que transmet a la portada en l’edició de l’editorial “La Magrana”, i les poques pistes que aquesta dóna, després de la seva lectura vam quedar la major part de nosaltres ben satisfets. I és que Indignació, ens explica la història de l’educació d’un jove jueu, en Marcus Messner, fill únic d’una família de carnissers Kosher del New Yersey dels anys 50. Asfixiat per les estrambòtiques restriccions d’un pare excessivament protector, decideix traslladar-se a una universitat repressiva i luterana d’Ohio, on viurà situacions iniciàtiques en diversos àmbits i haurà d’enfrontar-se a l’antisemitisme, la repressió sexual i l’amenaça que suposa per als joves del país la necessitat de ser reclutats per a la guerra de Corea.

Personalment, m’ha agradat molt la novel·la, tant per la seva originalitat en tractar el tema de la mort, com per la gran capacitat de narrar que té l’autor. És un llibre d’aquells que un cop passes les primeres pàgines, costa de deixar de llegir, t’atrapa, i en vols saber més de la vida d’en Marcus Messner. La novel·la està  farcida d’anècdotes divertides que li toca viure, i et planteja si el teu destí està ja està escrit o simplement una elecció equivocada pot esquinçar la resta de la teva vida.

El gran dilema que vam tenir a la sessió del club de lectura, va recaure en la interpretació del personatge principal. És en Marcus un jove amb les idees clares i molt intel·ligent? O pel contrari és molt ingenu i immadur i per això li passa el que li passa? Sigui com sigui, va ser tota una sorpresa que veiéssim el personatge principal d’una manera tant oposada. Tot depèn del prisma amb el que es mira, oi?

Un dels personatges secundaris, el pare d’en Marcus, també ens va donar molt de què parlar. Sembla que d’un dia per l’altre va passar de ser un pare normal a ser un pare insegur obsessionat per salvaguardar la vida del seu fill.  És curiós veure com en definitiva, les pors et condicionen la vida fins a punts insospitats. Què fa que canviï de cop i volta una persona?Es pot considerar un malalt? Havent llegit recentment el llibre de Locos egregios al club, era inevitable que ens plantegéssim aquestes preguntes.

Finalment i per tal de no desvetllar-vos res més de la novel·la, us diré que vam trobar molt encertat el títol. Indignació. Que és el que sents quan tens uns principis que no et són respectats, tot i ser jove. O potser és que és el protagonista que no es sap adaptar a l’entorn? El debat està servit.

Ja per acabar, us deixo amb la guia amb informació sobre el llibre i l’autor i la puntuació mitjana dels lectors del nostre Club de Lectura, a més d’animar-vos a compartir amb nosaltres els vostres comentaris:

2014_02Feb_Roth_Philip-page-001

2014_02Feb_Roth_Philip-page-002

Valoració mitjana del club de lectura: 6.23

Bojos i no tan bojos… Locos egregios, de Juan Antonio Vallejo-Nágera

collage_locos

Frase destacada de la sessió:

No són genis PER la seva bogeria, sinó TOT I la seva bogeria.

Ja fa bastants dies, el passat 29 de gener, vam celebrar la sessió del Club de Lectura dedicada a Locos egregios, de Juan Antonio Vallejo-Nágera. Si algú coneix el llibre, s’haurà adonat que la lectura s’allunya una mica de les que acostumem a fer al Club, ja que no es tracta d’una obra de ficció sinó d’un recull de biografies.

La tria no va ser casual sinó que va estar motivada per l’interès d’alguns integrants del Club en llegir alguna biografia. I a partir d’aquest interès, la Gemma, una altra de les nostres lectores, ens va recomanar aquest títol. El seu enfocament ens va semblar curiós, ja que no es tracta d’un simple recull de biografies de personatges triats a l’atzar. El seu autor, tot i que al final de la seva vida va abandonar la medicina per dedicar-se exclusivament a l’escriptura i va arribar a guanyar el Premi Planeta de 1985 amb la novel·la històrica Yo, el rey, era psiquiatra. I, així, els retrats que ens ofereix no es limitaran a explicar-nos alguns dels episodis de les seves vides sinó que tots seran analitzats des d’un punt de vista psiquiàtric: aportant arguments que corroboren o desmenteixen alguns dels tòpics relacionats amb la bogeria o les malalties mentals que aquestes personalitats porten associades. Algunes de les figures analitzades, entre moltes altres, són Joana la Boja, Caravaggio, Farinelli, Goya, Van Gogh, Santiago Rusiñol o Hitler i Rudolf Hess.

Com a valoració general, haurem de dir que ha estat un llibre que s’ha llegit bé però que tampoc no ha despertat grans passions. L’aspecte que més vam comentar a la sessió del Club van ser els personatges analitzats. Entre ells, els que més van interessar o agradar van ser:

  • Farinelli (il castrato), que va resultar interessant per les dades que aporta sobre la pràctica de la castració en nens durant els s. XVII i XVIII,
  • Mozart,
  • Van Gogh,
  • Santiago Rusiñol,
  • Abderrahman II,
  • Joana I de Castella (Joana la Boja) i
  • el ballarí Nijinsky.

Sobre el tema dels personatges, també es va comentar que el seu tractament havia estat molt desigual. Hi ha retrats biogràfics molt més treballats i desenvolupats que altres. De fet, ja a la introducció del llibre l’autor ens informa que l’origen de l’obra es troba en la preparació d’un llibre tècnic sobre psicopatologia de la creativitat. En les seves tasques d’investigació, Vallejo-Nágera va anar acumulant dades de personatges il·lustres massa frívoles per a incloure-les en un tractat tècnic però que no volia desaprofitar. I d’aquesta manera va néixer Locos egregios. Amb aquest precedent, vam pensar que potser la voluntat de l’autor no va ser crear retrats biogràfics similars sinó que simplement va aprofitar les dades recollides en la seva investigació i els hi va donar forma de petits esbossos biogràfics, resultant uns més complets que altres. Potser aquesta diversitat en el tractament dels personatges va provocar un comentari curiós (per contradictori) en el nostre Club: mentre uns consideraven l’obra molt ben documentada (potser van parar més atenció en les biografies més completes), a altres els va quedar la impressió d’un tractament massa superficial i lleuger dels personatges (parant atenció, potser, en els retrats més simples).

Els comentaris referits a l’estil i a la manera d’escriure de l’autor sí que van ser bastant unànimes. Es tracta d’un llibre dels anys 70 i el seu estil ho confirma. Podríem dir que és un producte molt de la seva època i això es nota en la manera d’expressar-se de l’autor, espessa i carregant des del punt de vista actual. Tot i això, cal destacar que tot i que l’estil pot resultar una mica avorrit i dens, les seves explicacions són prou clares i entenedores com per a poder seguir-les sense dificultat i sense massa tecnicismes (cal recordar que l’autor ens parla dels personatges des del seu punt de vista psiquiàtric) que podrien entorpir o dificultar la lectura.

Com a apunts curiosos finals, volia comentar que l'”experta en psicologia” del Club :p, la Gemma, ens va advertir que el llibre no només és fruit del seu temps pel que fa al seu estil sinó també en els diagnòstics psicològics que ofereix que, des de la perspectiva actual, estan força desfasats.

I per als que s’hagin quedat amb ganes de més personatges, poden continuar amb dos llibres més escrits per membres de la mateixa família. I és que, el pare de l’autor, Antonio Vallejo-Nágera i també psiquiatra, va escriure un llibre que es pot considerar predecessor d’aquest que hem llegit i amb el qual comparteix el mateix títol: Locos egregios. I, per continuar amb la “saga”, la filla de l’escriptor, Alejandra Vallejo-Nágera, psicòloga i escriptora, és autora de Locos de la historia on, seguint l’exemple del seu avi i el seu pare, analitza les personalitats de personatges històrics (tot i que en aquest cas només es dedica a reis, reines, consorts i personatges instal·lats en el poder).

I com sempre, ja per acabar, us deixem amb la guia amb informació sobre el llibre i l’autor i la puntuació mitjana dels lectors del nostre Club de Lectura, a més d’animar-vos a compartir amb nosaltres els vostres comentaris:

Què us ha semblat la lectura? Coincidiu amb els nostres comentaris? 

2014_01Gen_Vallejo-Nagera_LocosEgregios1

2014_01Gen_Vallejo-Nagera_LocosEgregios2Valoració mitjana del Club de Lectura: 5,85