Richard Kenworthy (Flickr)
A l’última sessió del Club de Lectura “vam conèixer” el Graham Greene, un dels narradors britànics més llegits. Tot i que a la seva trajectòria literària predominen les novel·les d’intriga i misteri, ens trobem davant una incursió de l’autor en el gènere humorístic. Viatges amb la tieta és, segons el mateix autor, “l’únic llibre que havia escrit només per divertir-se”. De fet, tenia ja 65 anys quan la va escriure i, per tant, una carrera literària d’èxit al seu darrere que el permetia fer allò que realment li venia de gust.
Si voleu informació sobre la biografia de l’autor, us recomano l’article pertinent de la Wikipedia i aquest especial de la Biblioteca Virtual de la Diputació de Barcelona amb motiu del centenari del seu naixement. A mi m’ha sorprès molt descobrir que Graham Greene va compaginar la seva tasca literària amb la d’espia dels serveis d’intel·ligència britànics! I, un altre fet curiós, si us agrada el món de les xarxes socials podeu consultar el seu perfil de Facebook. ❗
L’edició catalana de Viena Edicions ens presenta així la novel·la:
En l’enterrament de la seva anciana mare, en Henry Pulling, un jubilat de banca solter que frueix duent una vida tranquil·la, metòdica i totalment dedicada a les seves dàlies, coneix la seva tieta Augusta, una dona aventurera i desinhibida. Tot hauria quedat en una encaixada de mans si la tieta Augusta no li hagués demanat que l’acompanyés a casa i si el seu majordom (perquè devia ser un majordom, aquell negre immens…) no hagués tingut la desafortunada idea d’amagar marihuana dins l’urna que contenia les cendres de la difunta senyora Pulling, just abans que arribés la policia…
Una deliciosa novel·la sobre l’alegria de viure la vida al màxim, en què la irresistible tieta Augusta s’haurà d’esforçar per demostrar al seu ensopit nebot que hi ha un món ple de sorpreses més enllà de la tanca del seu jardí de dàlies…
(Aquí podreu llegir les primeres pàgines)
Us adjunto també unes quantes crítiques sobre la novel·la. Us he destacat alguns fragments que m’han semblat interessants però podreu accedir a la crítica sencera clicant als enllaços.
Com en tantes altres de les seves obres, Greene no deixa de dir que, malgrat tot, cal viure amb ganes de viure.
Òscar Montferrer. Avui Cultura
Tot i això és una noveŀla entretinguda que transmet un vitalisme contagiós i demostra que sempre hi haurà persones, com la tieta Augusta, per a les quals l’edat no és més que una qüestió d’actitud.
Carles Valbuena. Time Out
(…) un autor d’una intel·ligència i una sagacitat que sempre donen com a resultat un sentit del humor que no ens convida a evadir-nos, sinó a pensar.”
Damià Alou, Ara Llegim
Viatges amb la tieta forma part d’aquell gènere que vénen a ser les novel·les britàniques amb personatges excèntrics i que dibuixen un paisatge tradicional, definit per les classes socials, amb majordoms sorneguers, festes al jardí i converses de te a les cinc. Tots l’hem vist mil vegades en telesèries, pel·lícules i novel·les, i el seu encant és precisament la repetició d’esquemes ja coneguts.
Jordi Puntí, El Periódico
Si voleu veure a la tieta Augusta “en acció”, no us perdeu la versió cinematogràfica dirigida el 1972 per George Cukor i amb Maggie Smith com a protagonista. A més, la pel·lícula compta amb l’al·licient d’estar parcialment filmada a Espanya i de poder veure la interpretació de José Luis López Vázquez com a Achille Dambreuse, un dels antics amants de la tieta.
I si us he quedat amb ganes de Graham Greene (o si voleu conèixer també el seu registre més conegut, la novel·la negra) aquí teniu el resum d’algunes de les seves obres. Si us animeu amb alguna altra lectura de l’autor, ja ens explicareu!!
llegint.wordpress.com 
Graham Greene
“Viajes con mi Tía” (1969)
Se presentó la proposición de este libro en el club de lectura, por parte de una de mis compañeras de lecturas, y al ver el autor no dudé en votarlo. Greene, el eterno escritor de novela negra de espías, que acudía con un tercer hombre, o que nos presentaba un americano que yacía impasible ante nuestro hombre de la Habana como si fuera un cónsul honorario…, sí bueno, ya sé. Les estoy aburriendo con varios de los libros que hicieron de este viejo espía metido a escritor y guionista, uno de mi autores preferidos. Greene fue periodista, corresponsal, crítico cinematográfico, guionista de cine, explorador, miembro del Servicio Secreto Británico y viajero incansable, condición que le permitió conocer desde el México de la década del treinta al Vietnam de mediados de los cincuenta o el África occidental en proceso de descolonización. Pero es que este libro es especial. Es como un paréntesis en su producción para escribir “a lo Tom Sharpe” una historia totalmente diferente, de humor absurdo (a la británica) y ácido con dosis de ironía. ¿Cómo se le ocurría hacer este libro? y ¿por qué?. Lo cierto es que aún no lo sé, pero no puedo decir otra cosa que me ha gustado mucho y me lo he leído de un tirón.
Los protagonistas son una anciana inglesa de 75 años y su sobrino de 50, Henry Pulling, que cultiva dalias en la campiña inglesa. El encuentro con la tía Augusta, de 75 años, bebedora, viajera, que se gana la vida en negocios poco claros y que tiene un joven amante negro, trastorna por completo el ordenado sistema de vida de Henry. La tía Augusta revela ante todo a Henry que no es hijo de su madre, y que su padre no era el hombre serio y prudente que aparentaba ser. Arrastrado al vértigo de los viajes por esta mujer desenvuelta y excéntrica, Henry se libera de sí mismo, de todos los prejuicios y ataduras del pasado, y renace a una vida nueva. La novela inicia con un funeral. Uno se imaginaria corriendo en dirección contraria a donde lanzó el libro, como algo trágico, pero como buen guionista que es no da un giro brusco a la acción y nos asombra con sus verdaderas cartas que impulsan al lector hacia delante sin poder detenerse. Un libro que inicia en un entierro en Londres y termina en el Paraguay de Stroessner avanza con una propulsión interna que uno quisiera desentrañar.
Nada mal para un libro cuyo gran dilema inicial era decidir dónde colocar la urna con las cenizas de la madre difunta. La novela es amena y alterna aspectos más trágicos con cierta comedia. Está narrada en primera persona y así como la tía cuenta las peripecias de su vida a su sobrino, éste nos la cuenta a nosotros
Finalizo con una de las acertadas frases del libro, que son otro de los grandes logros de la obra: “A veces pienso que nuestra vida está hecha más por los libros que leemos que por la gente que conocemos: en los libros aprendemos, de segunda mano, qué es el amor y el dolor. Aun cuando tenemos la suerte de enamorarnos es porque nos hemos dejado influir por lo que hemos leído. Si yo no había llegado a conocer el amor, era porque en la biblioteca de mi padre faltaban los libros adecuados”. A este hombre le faltaba vivir, viajar, vida social… y eso es lo su tía en él despierta. Sacarle de su coraza de conservador británico, servido a su trabajo y a sus dalias. Grande Greene.
M'agradaM'agrada
Luis, con tu permiso, creo que utilizaré parte de tu comentario para la presentación de mañana en la radio!! :p
M'agradaM'agrada